Idees principals
En aquest text de la República, dialoguen Sòcrates i Glaucó i raonen que allò que necessita la ciutat perfecte és bàsicament a la justícia
Títol
La virtut i la ciutat
Anàlisi del text
Aquest text pertany al llibre IV de la República de Plató, obra de l’època de maduresa. En el diàleg, Sòcrates i Glaucó parlen sobre allò que necessita qualsevol ciutat, que es bàsicament la justícia i la temprança. La temprança es la virtud que ens dona el control sobre nosaltres. Perque la ciutat sigui virtuosa, necessita que la temprança domini els vicis i les maldats.
11. Ciència (episteme) i opinió (doxa): República, llibre V, 475e-476d.
"- Doncs els veritables filòsofs, qui dius que són? -em preguntà.
- Els delerosos de contemplar la veritat. Perquè els delerosos d'escoltar i
d'espectacles acullen amb goig les veus melodioses, els colors i les figures
boniques i tot el que produeixen les coses així, però el seu pensament és
incapaç de veure i acollir la naturalesa de la bellesa en si.
- Doncs sí, és ben bé així -observà.
- Però no n'hi pot haver gaires de capaços d'accedir a la bellesa en si i veure-la
en la seva essència.
- No, d'aquests n'hi haurà ben pocs.
- Doncs, a veure: el qui reconeix les coses boniques, però no la bellesa en si, i
és incapaç de seguir aquell que pretengui fer-lo arribar al seu coneixement,
aquest tal, què et sembla? Viu dormint o despert? (...) Doncs què? El qui, ben a l'inrevés, té la bellesa en si com una cosa, i és capaç de contemplar-la en si i
també els objectes que participen d'ella, i és capaç de veure què no participa
d'ella i ella, de què no participa, aquest tal, què et sembla? Viu dormint o
despert? Doncs, dels pensaments d'aquest en direm, raonablement, per tal com sap, 'saber', i dels de l'altre, per tal com opina, 'opinió'.
Això mateix."
Idees principals
En aquest text, Plató ens descriu dos tipus de persones, les que no arriben a conèixer el món intel·ligible només les coses que participen de les idees a travéz de l'opinió i les que arriben al màxim coneixement, com seria el cas dels filòsofs, a través de la raó o saber.
Títol del text
Opinió i saber
Anàlisi del text
Aquest text pertany al llibre de la República de Plató, escrit durant la seva etapa de maduresa. Plató comença preguntant-se qui són els veritables filòsofs, és a dir, aquells capaços d'arribar al món de les idees. Diferencia entre dos tipus de persones, aquelles capaçes de veure les coses que participen d'una idea a través dels sentits però no poden arribar al coneixement últim o idea, i les altres, que poden captar les idea i les coses que participen d'aquestes idees. La persona incaàç d'accedir al coneixement de les idees es troba en el grau de coneixement més baix, el de l'opinió, que es basa en els sentits, mentre que les persones que utilitzen el logos i el saber per arribar a les idees estàn utlitzant el màxim coneixement, el pensament inductiu.
8.Crítica a la teoria de les idees en la seva formulació dogmàtica:
Parmènides, 130b-c.
"-(...) Però digues-me: ¿és que tu mateix fas la distinció de la qual parles,
separant d'una banda les idees en si mateixes i, d'altra banda, les coses que
participen d'aquestes idees? Alhora, ¿et sembla que existeix una semblança en
si mateixa, separada de la semblança que nosaltres tenim, així com pel que fa a l'U, als múltiples i a totes les altres coses que has sentit suara de Zenó? (parla Parmènides)
-Per a mi, sí -va dir Sòcrates.
-¿I s'esdevé igualment -va dir Parmènides- en el cas d'una idea en si i per a si
mateixa de la justícia, de la bellesa, de la bondat i de totes les altres coses
similars?
-Sí -va dir.
-¿I què en dius, d'una idea de l'home separada de nosaltres i de tots aquells
que són com nosaltres, una idea en si mateixa de l'home, o del foc, o de
l'aigua?
-Moltes vegades, Parmènides -va dir-, m'he trobat en la dificultat respecte a si
calia afirmar això d'aquestes coses, igual com en el cas de les precedents, o bé
calia afirmar una altra cosa."
Idees generals
Parmènides, que representa Plató en l'época de vellesa, planteja una sèrie de questions a Sòcrates, que representa al Plató de l'época de maduresa. Amb aquestes preguntes, Parmènides fa reflexionar i dubtar a Sòcrates de la seva pròpia teoria sobre les idees i els models.
Títol del text
Relació d'idees.
Anàlisi del text
Aquest text pertany a l'época de vellesa de Plató. A través del mètode socràtic, Parmènides es qüestiona un seguit de punts. Per començar pregunta a Sòcrates si ell es capaç de diferenciar entre les idees i les coses que participen d'aquestes, i si creu però que ambdues s'assemblen. Sòcrates ho afrima, i llavors Parmènides planteja un nou dubte, i es que si totes les idees són símilars i tenen relació, cosa que també afirma Sòcrates. I es aquí quan Parmènides fa un plantejament últim en el qual planteja dubtes pel que fa les idees d'home, foc o aigua, i això fa dubtar a Sòcrates sobre la seva teoría, donant lloc així a una autocrítica que fa Plató a la seva teoria.
Presoners, representen els homes, que viuen limitats pels seus sentits.
Presó, en la que els presoners es troben captius a la caverna, els impedeix accedir a la realitat ( món intel·ligible) i els proyecta una còpia d'aquest, un cojunt de ombres que no són la realitat.
L'alliberament del presoner és el descobriment d'un món superior, el món de les idees, on pot realitzar-se moralment i pot arribar al coneixement de la realitat, que s'identifica amb l'alliberament de l'ànima.
Foc, representa el sol del món de les idees, ja que aboca llum a les nostres percepcions
Ombres, són meres aparences, és a dir, allò que captem a través dels sentits i pensem que és real. En aquest cas parlem del món de les idees, el món extern a la caverna
El presoner que escapa, simbolitza el filòsof, ja que només aquells capaços de superar el dolor que ens aporta el camí del coneixement poden arribar a conèixer les idees, i d'aquesta manera han de guiar al poble, ja que han conegut els principis morals.
Aigua, reflexa les idees, per tant ens apropa a elles.
Sol, simbolitza la màxima idea, la idea del bé.
La mort del presoner, simbolitza la ceguera del poble, ja que no escolten les paraules d'aquells que realment coneixen, tal com va passar amb Sòcrates.
La naturalesa de les idees: Fedó, 78.
"- La realitat en si mateixa, que té un ésser que exposem en les nostres
preguntes i respostes, ¿es presenta sempre de la mateixa manera i en idèntic
estat, o cada vegada de forma diferent? La igualtat en si, la bellesa en si,
cadascuna de les realitats en si, l'ésser, admet un canvi qualsevol? ¿O
constantment cadascuna d'aquestes realitats que tenen en si i respecte a si
mateixa una única forma, sempre es presenta d'idèntica forma i en idèntic
estat, i mai, en cap moment i de cap manera, no admet cap canvi?- És necessari, Sòcrates -va respondre Cebes-, que es presenti d'idèntica forma i en idèntic estat.”
Idees generals
Sòcrates es planteja diverses preguntes per definir la realitat, intentant arribar a la definició correcta i posant exemples sobre diverses situacions, com en el cas de la igualtat o la bellesa, i Cebes respon que sempre es mantindrà la mateixa forma, independentment del moment.
Títol del text
La forma de les idees
Anàlisi del text
Sòcrates es pregunta si la referència que fem sobre un ésser o cosa, sempre s'expressa de la mateixa manera o varia, segons la situació. Es pregunta si les realitats i característiques de l'ésser poden admetre algún canvi, o han de mantenir-se sempre en la mateixa forma independentment del moment. Finalment Cebes, amb el que dialoga, li confirma que és necessari que sigui així.
1.La ignorància socràtica: Apologia de Sòcrates, 21 b-e.
"Considereu per què us recordo aquests fets: vull mostrar-vos d'on ha partit la
calúmnia. Havent sentit això vaig pensar entre mi: «¿Què vol dir el déu i quin
sentit té el seu mot? Car jo tinc consciència de no ésser savi, ni poc ni molt.
¿Què pot voler dir, dient que sóc el més savi de tots? No mentirà pas, car no li
és possible.» Durant molt de temps vaig restar perplex sobre què volia dir. A la
fi, ben a desgrat, vaig decidir-me a investigar-ho en la següent forma: vaig
anar a un home que passava per savi, convençut que amb ell provaria la veritat de l'oracle, si és que podia provar-la enlloc, i aleshores podria dir-li: «Vet aquí un home que sap més que jo, i en canvi tu has dit que jo sóc més savi.» Examinat a fons l'home que m'havia proposat d'estudiar -no cal dir el seu nom, era un dels nostres homes d'Estat-, en conversar amb ell vaig tenir la impressió, atenesos, que l'home en qüestió semblava certament savi als ulls de molta gent i sobretot als d'ell mateix, però en realitat no ho era; i aleshores
vaig provar de fer-li veure que ell prou es pensava ésser savi, però que no ho
era. Amb la qual cosa ja vaig ésser odiat d'ell i de molts dels presents; i mentre me n'anava pensava entre mi: «Tanmateix, de més savi que aquest home bé ho sóc, perquè ningú dels dos no sap res; però mentre ell es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res, no em penso saber. Sembla, doncs, que jo sóc més savi que ell en aquesta mica: que, el que no sé, tampoc no em penso saber-ho.» Aleshores me n'aní a un altre que passava per ésser encara més savi, i em va semblar exactament el mateix; i així vaig fer d'ell i de molts altres uns enemics meus."
Idees generals
En aquest text s'explicà una experiència de Sòcrates, que va demostrar que era més savi que alguns homes de l'Estat no per saber més que ells, si no pel fet de reconèixer que no en sabia res, a diferència de l'altre que va creure saber-ho tot.
Títol del text
El mètode socràtic
Anàlisi del text
El text parla del mètode de Sòcrates que utilitza per desmotrar als sofistes I altres savis a través del diàleg que no saben tant com diuen o creuen, fent-los arribar a una contradicció. En el text, Sòcrates vol descobrir el significat de la paraula saviesa, I el troba relacionant-lo, d'alguna manera, amb l'humiltat, ja que no en sap més aquell que en diu que sap, sinó aquell que afirma que no en sap res, I es per això que es crea molts enemics.
Comparació Empèdocles-Anaxàgores-Atomistes
Empèdocles defensa que el tot està format per la combinació de quatre elements: aigua, aire, foc i terra, i tot es resultat de les diverses barrejes que s'originen a partir d'aquests. Anaxagores, en canvi, pensa que els éssers estan formats per unes llavors, anomenades homeomeries, que tots compartim però no més en determinats éssers predominen unes o altres, seria una idea símilar a l'ADN. Aquestes llavors són immòbils i necessiten el nôus per poder circular i barrejar-se, és semblant a l'orde del amor al que fa referència Parmènides. Finalment, els atomistes afirmen que l'ésser està constituït i dividit en altres éssers o elements, que són la base de tot, i que són infinits. Aquesta teoría també es basa en la diferenciació i l'afirmació de l'existència de l'ésser i el no-ésser, per tant, en la creació i la destrucció.
Comentari de text Parmènides
L'ésser del no-res (Text 7 Parmènides)
Idees generals
En aquest text, Parmènides arriba a la conclusió que l'ésser sempre ha estat i no pot deixar de ésser. Arriba a aquesta conclusió a través de deduccions i d'arguments, i de manera raonada, vol imposar aquest pensament a tothom negant la paraula als que pensen sobre allò que no és, perque no pot ésser.
Anàlisi
L'ésser és i això és evident. Tanmateix, sabem que no va ser creat i no pot desaparèixer. És sempre present i continu, no tindria sentit pensar que va ser originat. Si prové del no-res no té sentit pensar que va ser originat en un moment concret, i per això sempre ha estat. Res no pot provenir del no-res excepte l'ésser, i es per això que hem de seguir la veritable via.
Comparació
Heràclit i Parmènides defensen idees totalment oposades pel que fa l'ésser i el canvi. Heràclit és defensor del moviment contínu i del flux, tot està en moviment constant i tot canvia, i esque el filòsof del canvi troba el motiu del moviment en el logos o raó universal, que és comú a tot i no canvia en el canvi. Parmènides, en canvi, s'oposa aquesta idea defensant que res no canvia, que tot forma part d'un ésser que és etern i immutable, i l'única cosa que canvia són les seves parts. El no-ésser no exsiteix, sempre és i no pot no ser.
Comentari de text Heràclit-Parmenides
El foc de la vida (Text 12 Heràclit)
Idees generals
És un text d'Heràclit. filòsof nascut a Efes i que defensa que tot està en moviment i canvia, es troba en un flux constant, com la lluita entre els contraris a la natura, i l'ordre del món sempre ho regularà.
Anàlisi
El text ens aclareix que l'ordre és omnipotent i afecta a tohtom per igual, alhora que és manté com sempre, perque sempre es mantindrà viu ja que és etern. És el foc l'origen de tot, que regula i equilibra totes les accions.
L'ésser real (Text 5 Parmènides)
Idees generals
Aquest text de Parmènides ens vol donar l'oportunitat de entendre com veu el ordre o ésser, que la majoria dels homes no comprèn i no entèn. D'aquesta manera podem comprendre la realitat i viure sense ignorància.
Anàlisi
Els homes són ignorants perque no coneixen el funcionament de l'ésser, el confonen amb el no-ésser i no els deixa clar el veritable camí de la vida. És per aquesta raó que l'orde és etern i immutable i és el pensament el que ha d'aproparte a ell.
Comparació
Heràclit i Parmènides defensen idees totalment oposades pel que fa l'ésser i el canvi. Heràclit és defensor del moviment contínu i del flux, tot està en moviment constant i tot canvia, i esque el filòsof del canvi troba el motiu del moviment en el logos o raó universal, que és comú a tot i no canvia en el canvi. Parmènides, en canvi, s'oposa aquesta idea defensant que res no canvia, que tot forma part d'un ésser que és etern i immutable, i l'única cosa que canvia són les seves parts. El no-ésser no exsiteix, sempre és i no pot no ser.
Filosofia d'Anaximandre
“ D'allà d'on ve el naixement dels éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l'ordre del temps.”
En aquest fragment, Anaximandre exposa part del seu pensament que fa referència a l'ápeiron, entès com a l'ordre universal que regeix el món i totes les coses, on es troba l'origen de tot i també on acaba. Aquesta energia ho equilibra tot, el bé i el mal, de manera que tot es mantigui en ordre i equilibri i tota acció tingui conseqüència, semblant al pensament actual sobre el cosmos. És l'home qui rep aquest equilibri, en part moral, que impedeix que es mantigui el desordre o ordena allò provocat.
Començem el nostre segon any de filosofia, aquest encara promet més que l'anterior, som-hi!!
