3. Distinció entre el somni i la vigília: Meditacions metafísiques, 1a.
"Tot allò que jo he admès fins al moment present com allò més veritable i segur, ho he après dels sentits o pels sentits. Ara bé, he comprovat alguna vegada que aquests sentits eren enganyadors, i és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un cop. Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se'n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb aquest paper a les mans, i altres coses d'aquesta natura? I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s'imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i què, són folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix, aquí cal que consideri que sóc un home, i, per consegüent, que tinc el costum de dormir i representar-me en els meus somnis les mateixes coses, o de vegades de menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m'ha passat que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s'esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo."
Idees principals
En aquest text, Descartes fa una breu explicació del seu pensament, tot defensant el dubte i la desconfiança que transmeten els sentits. D'aquesta manera, posa en dubte la realitat, però afirmant que certament els sentits no sempre s'equivoquen.
Títol del text: El somni i les percepcions
Anàlisi
René Descartes, autor francès defensor del racionalisme i el mètode cartesià, ens exposa tot un ideari a favor de la raó i criticant la percepció sensible que ens aporten els sentits. Per fer-ho, també parla de somnis, somnis que s'assemblen tant a la realitat que es incapaç de saber distingir-los, i es per això que creu que els sentits no son el camí a seguir per obtenir la veritat, perque igual tens certesa que incertesa, impossible d'esbrinar.
1. Les regles del mètode: Discurs del mètode, 2a. part.
"I com que la multitud de les lleis proporciona amb freqüència excuses als vicis, de manera que un estat està molt més ben regit quan en té ben poques, però molt estrictament observades; així, en lloc del gran nombre de preceptes de què es compon la lògica, vaig creure que en tindria prou amb les quatre següents, sempre que prengués la ferma i constant resolució de no deixar d'observar-los ni una sola vegada.
El primer era de no acceptar mai com a veritable cap cosa que no conegués amb evidència que ho és; és a dir: d'evitar curosament la precipitació i la prevenció, i de no comprendre en els meus judicis res més que allò que es presentés tan clarament i distintament al meu esperit que no hi hagués cap ocasió de posar-ho en dubte.
El segon, de dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com requerís la seva millor solució.
La tercera, de conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més compostos, i suposant àdhuc un ordre entre els que no es precedeixen naturalment.
I el darrer, de fer pertot enumeracions tan completes, i revistes tan generals, que adquirís la seguretat de no ometre res."
Idees principals
En aquest text, Descartes exposa les principals normes a seguir per tal de complir el mètode i el seu correcte funcionament, mentre que també expressa el seu propi pensament i exposa els avantatges d'aquest mètode.
Títol: El mètode a seguir
Anàlisi
René Descartes, autor francès defensor del racionalisme i el mètode cartesià, ens exposa aquest mateix mètode en diverses parts. A la primera regla exposa que el seu propòsit és assolir un criteri de veritat, per tal de distingir clarament entre allò cert i allò fals. A la segona, ens parla de l'aplicació d'aquest mètode per tal d'assegurar la certesa. Seguidament, amb la tercera i la quarta norma, vol afirmar que aquest mètode és totalment útil i vàlid per a qualsevol ciència, i es la forma d'arribar al coneixement, és el criteri a seguir.
Idees principals
En aquest text, Sant Agustí defensa dues coses, l'existència de Déu, i la creació del món i del temps per part d'aquest. Per fer-ho utilitza la raó, arribant a una sèrie de deduccions lògiques, com la manca de sentit que té parlar d'abans de la creació del temps, ja que Déu va crear el temps quan era present, no tindria sentit haver sigut creat abans o després.
Títol del text. El temps etern
Anàlisi del text
Segons Sant Agustí, aquells que pensen que Déu va crear el món en un moment i no altre estàn creient en coses falses. No tindria cap sentit que fos així, i per tant, com Déu és el creador del temps, del cel i de la terra, fóu creat tot per ell i el temps va aparèixer així, perque abans no podia existir. Es podria que Déu va aparèixer juntament amb el temps, perque no és anteior a ell, simplement és anterior i futur als temps actuals, perque Déu viu en l'eternitat.
L'argument ontològic de Sant Anselm és la seva forma d'explicar l'existència de Déu. Sant Anselm el va definir com allò del qual no es pot pensar res major, l'ésser més gran el qual no pot ser pensat. És a dir, Déu és allò més gran i perfecte que el nostre pensament pot imaginar. A través de la definició de perfecció, com aquesta és més perfecte que la no-existència, i Déu és perfecte, cal que existeixi. Més endavant, serà criticar per autors com Kant, mentre que d'altres com Descartes van quedar influits per aquest pensament.
Idees generals
Epicur invita a l'exercici de filosofar, tot parlant amb Meneceu. Parla sobre els déus i com enganya el coneixement que té la gent a l'hora de parlar d'ells. La mort, un altre tema tractat, no ens ha de preocupar gens, ja que no ens afecta pas ni hem de viure pensant-hi. Els que viuen pensant en la mort ja poden morir-se, per que cal ser feliç ara. Hem d'assolir aquells desitjos que són correctes i propis de l'ànima i escollir semple els plaers superiors.
Títol del text: El plaer de la vida
Anàlisi del text
Segons Epicur, filosofar és necessari, si volem arribar a l'objectiu final, l'alegria. L'autor compara aquesta alegría amb la que senten els déus, i alhora la recerca, bassant-se en l'absència de necessitats i la recerca de plaers. Pel que fa la mort, com bé diu ell, quan ella hi és nosaltres ja no hi som i quan nosaltres i som, ella no hi és, per tant no és un tema important ja que no afecta a la vida del filòsof, i aquells que perden el temps tement-la o esperant-la no poden trobar la felicitat. Cal ser feliç vivint el present, perque la felicitat s'assoleix en el present i no pas en el futur. Per fer-ho necessitem uns plaers que són necessaris, mentre que també serà necessari saber escollir els plaer que necessita la nostra ànima per assolir la tranquilitat, sense oblidar que l'absència de dolor ja ens aporta plaer. Cal jutjar quins dolors rebutjem i quins plaers acceptem, per tal de viure cercant el màxim plaer possible diàriament. És el cas dels aliments, que en podem satisfer la necessitat de menjar amb aliments senzills, no calen luxes en el menjar. D'aquesta manera hem de seguir el nostre seny i trobarem aquell camí que ens conduirà a la felicitat, i ens permetrà viure com a veritables déus, feliços de plaer i lliures de necessitat.
15. El moviment i la deducció del primer motor immòbil: Física, Η (llibre
VIII), 4-5, 255b35-256a20.
"Tot allò que es mou és mogut per una altra cosa. Això es pot entendre de dues
maneres: o bé el motor no mou per si mateix sinó a través d'una altra cosa que
mou el motor, o bé el motor mou per si mateix, i en aquest cas, o bé va
immediatament abans que l'últim terme de la sèrie, o bé n'està separat per
molts intermediaris; per exemple, el bastó mou la pedra i és mogut per la mà, la
qual, al seu torn, és moguda per l'home; però aquest ja no és mogut per cap
altre. (...) Per tant, si tot el que es mou ha de ser mogut per alguna cosa, tant si
això altre també és mogut per una altra cosa com si no, i si allò que mou i és
mogut ho és per quelcom que al seu torn és mogut, cal que hi hagi un primer
motor que no sigui mogut per cap altre. (...) És impossible que hi hagi una sèrie
infinita de motors, cadascun dels quals sigui mogut per un altre, perquè en una
sèrie infinita no hi ha cap terme que sigui el primer. Així, doncs, si tot el que es
mou és mogut per un altre, i si el primer motor es mou però no és mogut per
cap altre, és necessari que es mogui per si mateix."
Idees principals
Aristòtil ens parla de l'exsitència d'una realitat suprema, el primer motor immòbil, que és aquell que mou però no es mogut, és l'únic capaç de generar el seu propi moviment i no té cap precedent, perque sinó donaria lloc a una sèrie infinita de motors, i això no seria possible.
Títol del text: El moviment etern.
Anàlisi del text
Aquest text pertany a Aristòtil. En ell, l'autor ens explica el seu raonament per tal d'argumentar que tot és mou degut a un precedent però arriba un moment que un motor es mou sense que cap generi el seu moviment, el primer motor immòbil. Aquest motor és el primer de la sèrie, és com una mena de força (Déu per a Sant Tomàs) que només pot pensar en el pensament, i ell genera el seu propi moviment, sense intervenir en la realitat (deisme per als il·lustrats). Així doncs, aquest primer motor immòbil no ha creat el món, perque és etern, i només es la causa del moviment.
