Sigues realista, demana l'impossible.

Acabaré les disquisicions d’aquest autor, tot comentant dues opinions que sembla que li són peculiars, com ho són gairebé tota la resta. Afirma que l’ànima, en la mesura en que podem concebre-la, no és res més que un sistema o una successió de percepcions diferents - com les de calor i fred, amor i odi, pensaments i sensacions -, totes elles reunides, però mancades de simplicitat o identitat perfectes. Descartes defensava que el pensament era l’essència, de la ment, no aquest o aquell pensament, sinó el pensament en general. Això ens sembla que és del tot inintel·ligible, ja que tot allò que existeix és particular, i així ho han de ser també les nostres percepcions particulars que formen les nostres ments. Recalco que formen les nostres ments, no que hi pertanyen. La ment no és una substància en la qual s’inhereixen les percepcions. Aquesta noció és tan inintel·ligible com la noció cartesiana que el pensament, o la percepció en general, és l’essència de la ment. No tenim idea de cap tipus de substància, perquè només tenim idees d’allò que prové d’alguna impressió, i no tenim cap impressió de cap substància, ja sigui material o espiritual. No coneixem res més que qualitats i percepcions particulars. Pel que fa a la idea de cos, un préssec - per exemple - és tan sols la idea d’un tast, d’un color, d’una figura, d’unes dimensions, d’una consistència, etc. De la mateixa manera, la nostra idea de ment és només la idea de percepcions particulars, sense noció de cap cosa que pugui anomenar-se substància, simple o composta.


Idees principals

Segons el text, cal entendre la seva teoria com una crítica a les teories anteriors, ja que entèn l'ànima com un conjunt de percepcions, a través de la definició de substància o ment com quelcom que no es pot percebre a través d'impressions, per tant no podem pas pensar-ho.


Títol del text. La percepció de la ment


Anàlisi del text

Per a David Hume, la ment és un conjunt de percepcions, que poden estar basades en l'experiència (impressions) o bé en la raó (idees). D'aquesta manera, defineix l'ànima com un conjunt de percepcions I fa una forta crítica al subjectivisme cartesià, ja que per a ell el pensament general no existeix, sinó que totes les percepcions són particulars, I alhora no podem tenir cap percepció sobre la substància, ja que certament no tenim cap impressió d'aquesta, I queda ben demostrat amb l'exemple del préssec que no podem pas parlar de percepció única, sinó que hem de incloure un conjunt de percepcions.

Comparació

Amb aquesta teoría, Hume critica durament la teoria de Descartes, tot reduïnt la importància del Jo I la poca vàlidesa de la seva teoría basada en el solipsisime.

Bé, la resposta a la pregunta és clarament un no. Tant si ens referim al món parlant de la natura com si parlem del món com a concepte que engloba les persones i la vida, aquest món podria ser millor. Això si, també cal dir que també podria ser pitjor. Si concretem més, la pregunta fa referència als móns possibles, i clar, hem de respondre que si, aquest és el millor món possible, ja que l'evolució ens ha portat fins aquesta situació, la millor possible ja que és la que estem vivint. Però si més no nosaltres no coneixem altres móns, potser perque no existeixen, i per tant hem de dir que dels móns que coneixem, i que són possibles, aquest és el millor.

8. Relació entre ment i cos: Meditacions metafísiques, 6 a.

“I en primer lloc, com que sé que totes les coses que entenc de manera clara i distinta poden ser fetes per Déu tal i com jo les entenc, en tinc prou amb poder entendre de manera clara i distinta una cosa sense l’altra, per a estar cert que l’una és diferent de l’altra, ja que, almenys per part de Déu, es poden presentar separadament; i per a considerar-les coses diverses, és ben igual quina sigui la potència que faci la separació. Per tant, del fet mateix de saber que existeixo i d’advertir, mentrestant, que no hi ha cap altra cosa que pertanyi netament a la meva naturalesa o essència, llevat només el ser una cosa pensant, en concloc correctament que la meva essència consisteix només en això: ser una cosa pensant. I encara que potser (o millor dir, amb certesa, tal com diré després) tingui un cos, que està unit a mi de manera molt estreta, amb tot, com que, d’una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que sóc només una cosa pensant, no extensa, i d’altra banda, tinc una idea diferent del cos, en tant que és només una cosa extensa, no pensant, és cert que jo sóc realment diferent del meu cos i que puc existir sense ell.”



Idees principals

En aquest fragment, Descartes fa una clara distinció entre el cos i la ment, ja que són independents. Amb això, Descartes ens vol dir que la ment és independent del que li succeeixi al cos. Així doncs, Descartes es considera una cosa pensant, que constitueix tota la seva essència, ja que es basa en el pensament, i que aquest perdura i no necessita del cos per pensar, per tant, tampoc per existir.


Títol del text: L'essència pensant.


Anàlisi del text

Aquest és un fragment de l'obra Meditacions metafísiques del filòsof francès René Descartes. En ell, fa una separació entre el cos i la ment, perque són independents, i considera que el cos és divisible i la ment indivisible. Amb això, Descartes vol expressar que la ment no es veu afectada pel que li succeeixi el cos, ja que si es donés el cas que un membre fos separat del nostre cos, indicaria que aquest es divideix en diferents parts, però en canvi, la ment segueix sent una unitat inseparable, amb tots els seus pensaments i emocions, i encara que ens falti una mà, o un dit, la ment continúa pensant. D'aquesta manera, Descartes vol mostrar l'existència i impòrtancia de la substància pensant, el JO, que forma part del seu dualisme, juntament amb la substància extensa, en aquest cas el cos.

5. Una altra formulació del cogito: Meditacions metafísiques, 2a.

"Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar incertes, de la qual hom no pugui tenir el menor dubte? No hi ha Déu, o algun altre poder, que em posa a l'esperit aquests pensaments? Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. Jo, si més no, no sóc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se'n segueix d'aqui? Sóc jo de tal manera dependent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m'he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m'he persuadit doncs també que jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m'he persuadit, o solament si he pensat aiguna cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d'haver-hi pensat bé i d'haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició «jo sóc, jo existeixo», és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit."

Idees principals

René Descartes exposa les seves idees sobre el jo, ja que a través d'un dubte metòdic arriba a conèixer que aquest és l'únic que podem afirmar, que el JO existeix, perque dubto i perque penso. De fet, no podem dubtar de que estem dubtant, i és aquest dubte el que ens fa afirmar que encara que tot fós un engany, existim.

Títol del text. Dubtant de la veritat

Anàlisi del text

En aquest text, l'autor exposa que la veritat es confosa, i de fet l'única cosa que podem afirmar és que nosaltres som una cosa que pensa, per tant nosaltres existim, cadascú individualment (JO). De fet, si suposem que en el cas extrem de que tota la realitat que percebem és un engany, ens enganya un ésser superior en tot el que percibim, tot i que afirmem això, és imposible que se'ns enganyi quan pensem o dubtem, per això només podem afirmar-nos a nosaltres mateixos amb certesa.

Descartes intenta demostrar l’existència dels cossos a partir de l'existència de Déu. La causa d'aquests cossos queda deduïda finalment com els cossos mateixos, ja que Déu ens inclina a pensar lliurement, i ell no es pas qui posa aquestes idees, per que és bo i totalment perfecte. Jo crec que és ben cert que els cossos existeixen tal com són i els percebem d'aquesta manera, sinò no tindria cap lògica tenir sentits, de fet no tindria coherència que Déu hagués posat sentits en nosaltres, si a través d'aquests percebem mentides, això no és propi d'un Déu bo.