Activitat 20: Lo que no es pot expressar amb paraules
0 comentarios Publicado por Enric Moreno en 13:33
Idees principals
El text parla de l'home i del món simbòlic en que vivim. Que l'home pensi i mediti les coses provoca la deterioració de la realitat física. En comptes de pensar hauríem d’enfrontar-nos a la realitat de manera immediata sense intermediaris (religió, art, llenguatge,etc..)
Títol
Simbologia animal.
Anàlisi del text
El text de Cassirer parla de l'ésser humà com a animal simbòlic i cultural. Comença amb una cita de Rousseau segons la qual l'home amb la cultura empitjora en lloc de millorar. L'ésser humà s'ha rebelat contra la seva pròpia naturalesa a través de la cultura. L'home no pot escapar de la seva cultura, només pot adaptar-se. El món no és més que un ordit simbòlic. El fet que l'ésser humà progressi pel que fa al llenguatge fa que l'ordit sigui molt més complex. La gran tragèdia humana és el fet que no podem afrontar-nos a la realitat de forma immediata, sinó que ho hem de fer de forma mediata a través del seu llenguatge (els límits del meu llenguatge són els límits del meu món, com bé deia Wittgestein): no podem veure la realitat de manera innocent.
Comparació
Només els ésser humans tenim la capacitat d'expressar-nos mitjantçant un llenguatge amb sentit. El llenguatge té sentit quan l'ordre de les paraules i de les regles permet una significació del que es diu en aquell llenguatge. Les paraules són signes: quelcom representa una altra cosa per a algú. En els signes podem distingir el significat i el significant.
Animal cultural: L’ésser humà és un animal peculiar, amb una naturalesa biològica que s’obre a l’ordre cultural: al llenguatge, la tècnica , la moral, el dret, l’economia, l’art, la ciència i la religió.
Individu: Un individu és qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal. Sovint, el terme “individu” s’utilitza com a sinònim d’”ésser humà”, com si els únics individus fossin els de la nostra espècie.
Individualisme possessiu: cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.
Sociabilitat natural: l’ésser humà és un animal polític, és a dir, sociable per naturalesa. Necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d’acord amb les capacitats pròpies.
Estat de natura: és un pacte social donat en un Estat cívic i dóna lloc a la societat.
Guerra de tots contra tots: tothom té llibertat absoluta i no hi ha llei. L’objectiu és buscar la pau i la raó ens porta a fer un pacte social. Cedim llibertat a canvi de protecció (societat) i li donem al rei.
Antropologia cultural: estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l’evolució que ha experimentat. No té en compte només aspectes materials, sinó també mites, ritus, relacions de parentiu, etc.
Socialització primària: té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa. L’escola primària i la televisió són un exemple.
Socialització secundària: és un procés pel qual s’interioritzen mons institucionals que contrasten amb el món de base en la socialització primària. Entren en joc nous agents com les institucions laborals, polítiques o religioses.
Cultura: conjunt d’artefactes, idees, valors, tradicions i costums que un determinat grup accepta com a pròpies.
Subcultura: diferències dins d’una cultura, ja que les persones no la viuen de la mateixa manera. Existeixen diferències motivades per l’edat, el nivell socioeconòmic, l’origen ètnic, etc.
Contracultura: és un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.
Nous moviments socials: moviments que sorgeixen a l’entorn d’Internet i utilitzen aquestes eines per mobilitzar a la gent (pacifisme, ecologisme, feminisme.)
Etnocentrisme: analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, és a dir, adapta l’altre cultura als seus criteris. Dóna dues conseqüències: la falta de comprensió i la radicalització del sentiment de cohesió amb el propi grup.
Racisme: actitud de preservar les cultures no barrejant-les, és a dir, que cadascú es quedi al seu país i visqui segons la seva cultura.
Aporofòbia: és una de les manifestacions de l’etnocentrisme i és el rebuig i menyspreu envers el pobre.
Interculturalisme: parteix del respecte a les altres cultures, però supera les mancances del relativisme cultural perquè propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.
Relativisme cultural: proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d’una cultura aliena, i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.
Universalisme: descobreix uns valors compartits, entre els quals destaca el respecte a les diferències culturals. Permet un diàleg real entre les cultures.
Multiculturalisme: trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.
3. Analitza el contingut de les afirmacions següents (el problema que plantejen i les actituds que expressen) i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.
Jo et tolero, admeto que les entenguis així, però cadascú a casa seva.
Afirmació pròpia d’una persona que comparteix la idea de relativisme cultural amb caire racista. Una persona relativament racista és aquella que defensa la idea de que el millor que podem fer és evitar barreges de cultures.
Els immigrants que viuen al nostre país han d’acceptar totes les nostres formes de vida.
Aquesta afirmació també seria pròpia d’un defensor del relativisme cultural però que en aquest cas recauria més aviat cap a la paràlisi cultural.
És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu.
Persona defensora de la separació entre cultures els respecta però ni busca ni vol contacte amb ells.
Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres.
Frase defensada per una persona amb trets aporofòbics. Es considera superior que qualsevol estranger.
És impossible entendre’s amb els paios!
De nou, aquesta frase seria d’un xenòfob o potser més aviat d’un racista, el que està clar és que discrimina. Un defensor del interculturalisme mai defensarà aquesta idea, cap cultura és més que un altre, simplement són diferents i tots podem aprendre de tots.
Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres?
Aquesta frase seria molt probablement d’un etniocèntric. Persona que considera la seva ètnia superior a les altres tot i que també en la oració trobem valors racistes i xenòfobs en general.
Activitat 16: Podem conviure amb les altres cultures?
0 comentarios Publicado por Enric Moreno en 12:52
Idees principals
La cultura, creada pels humans y conreada amb el pas dels anys, es una insignia única de la societat, totalment necessària per a la convivència.
Títol
La civilització, creadora de la ciutat.
Anàlisi del text
Aquest text, de l'autor Ashley Montagu, se'ns dóna una definició molt assenyada del que no és i del que és la cultura. Tots els costums, tradicions, artefactes que hem anat creant amb el pas del temps, i que son imprescindibles per realitzar la nostra vida amb un senit, uns sentiments i uns valors.
Comparació
És podria comparar aquest text amb la contracultura que és un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternaties o amb les subcultures perque diu que les persones que hi participen no viuen de la mateixa manera per diferències d'edat. Aquestes dos formes de cultura son tot el contrari del que diu el text, ja que aquest defensa que la cultura es la base de la societat i que es totalment necessària.
Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.
Ultimitat: és una de les característiques bàsiques de la metafísica, és a dir, el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.
Coneixement: una activitat que té com a objectiu l’aprehensió d’un estat de coses de tal manera que aquesta pugui ser compartida amb els altres.
Creença: estat del coneixement del qual algú està convençut que el que pensa és veritat, però no pot adduir una justificació que pugui ser acceptada per tots.
Interès emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.
Dogmatisme: manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer.
Relativisme: entén que conèixer quelcom com a cert o fals depèn de cada cultura, època o grup social.
Realisme: l’objecte de conèixer existeix per si mateixa independentment del subjecte i aquest la pot conèixer tal com és.
Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix, la realitat depen del subjecte.
Noema: objecte de la consciència.
Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització,etc. que condicionen la nostra visió del món.
Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: criteri de veritat que afirma que s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidència sensible: criteri de veritat en el qual accepten un enunciat cert que ve donat dels sentits.Veritat com a correspondència: teoria que considera un enunciat vertader quan concorda amb la veritat.
Criteri contextual: res és cert o fals aïlladament, sinó que cadascun dels nostres coneixements està essencialment referit i connectat amb la resta del sistema del saber.
Consens: acord entre diferents interlocutors sobre un tema determinat.
Realitat contingent: realitat que és però pot no ser. Ens referim a quelcom que és actualment, però pot deixar de ser i pot no haver estat; per exemple, la meva pròpia existència.
Realitat psíquica: per designar la realitat dels nostres pensaments, imaginacions, desitjos, idees, records, dubtes, pors, etc. (món 2 Popper).
Realitat virtual: la utilitzem per referir-nos al conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic i ens dóna la ilusió de realitat física.
Món 3 de Popper: productes de la cultura que sorgeixen de la interacció entre el món 1(objectes materials) i el món 2(els estats mentals).
Un triangle equilàter: és real i és una realitat (veritat universal).
La mort: real i realitat, ho hem pogut veure en altres persones.
Que em toqui la lotería en el sorteig del mes que ve: la loteria és real i existeix la possiblitat de que em toqui (realitat psíquica).
Lara Croft: el personatge sembla real però l’actriu és una realitat (realitat virtual).
Napoleó Bonaparte: real i realitat perquè és un personatge que encara que no vam veure, va existir, existeix documentació i és per això que podem saber que és real.
Un miratge: sembla real pero no ho és, simplement es tracta d’una aparença.
Una flor de plàstic: és una aparença ja que intenta suplantar una flor real.
El meu aprovat: és una realitat, percepció física del meu botlletí.
La felicitat del meu aprovat: és una realitat tot i que la felicitat no es pot percebre.
Els records de l’estiu: és real perquè això ho has viscut (realitat psíquica).
El somni d’aquesta nit: és real que somies però el somni en si és real tot i que sembla irreal.
Els amics del xat: són una realitat virtual.
La meva imatge en un mirall: és real com a imatge perquè el que veig és un réflex meu i jo sóc real.
El que sento en veure una pel·lícula: real perquè ve dels sentits.
Una pel·lícula: real és la pel·lícula, l’objecte, el que és irreal són els personatges.
Autor
Martin Heidegger (26 de setembre del 1889 - 26 de maig del 1976) fou un filòsof alemany. Va estudiar teologia catòlica i més tard filosofia a la Universitat de Friburg de Brisgòvia, on va ser alumne d'Edmund Husserl, el fundador de la fenomenologia. Va començar la seva activitat docent a Friburg en 1915, per a després ensenyar durant un període (1923-28 a Marburg). Va retornar a Friburg en aquest últim any, ja com Professor de Filosofia.Va influir molt especialment en l'obra de la filòsofa Hannah Arendt. L'estil didàctic i escriptural de Heidegger en "Ésser i Temps", va influir en l'estil que utilitza Jean-Paul Sartre en "L'Ésser i el no-res", i fins i tot en el de Jacques Lacan quan redacta els seus "Escrits". Ara bé, l'obra de Heidegger aborda, en tractar problemes ontològics, també problemes de tipus semiòtic, és d'aquesta manera que influeix directament en els hermenèutics: Paul Ricoeur, Rudiger i Hans-Georg Gadamer. La polèmica sobre "nazisme" de Heidegger és oberta; la qüestió de la seva "nazisme" de voler anar més enllà i més ençà dels nazis al comprendre i reflexionar sobre el seu pensar, com un pensar en el qual el bloqueig axiológic posa un límit a l'horitzó del seu pensar meditatiu, allò pel que no pensa el seu pensament, la no tematització en el seu pensament de zones del seu context, el que no observa que no observa (punt cec), el no pensa que no pensaIdees del text : La veritat es allò que es cert , que es poc comprovar mitjançant la realitat , allò cert ha de concordar amb la realitat i l'enunciat , la proposició es el element concordant.
Titol
La veritat: un trencaclosques
Idees principals
La paraula veritat és una paraula a la qual li atorguem el significat de cert, real, per tant recau que el que és cert és real. Podem deduïr que allò fals ha de ser, per tant, irreal.
Análisi
Text de Martin Heidegger, que fa referència a la relació que hi ha entre veritat, realitat i concordança. La veritat és la qualitat d’allò que és cert, allò que fa que sigui cert allò cert. Referent al text, estem convençuts de la existència de l’or i de la seva autenticitat. L’or fals és aparent, irreal. Llavors, el que concorda no és la cosa, sinó l’enunciat amb el que és possible percebre. Estem parlant d’una qüestió lògica de la certesa i de la veritat.
