Sigues realista, demana l'impossible.

Bé, això depèn del que cadascú interiorment enten com a felicitat. Potser qualsevol altre pot rebre la seva felicitat de forma més inmediata i satisfactòria que la meva, ja que penso que és si més no complexa. Crec que no arribaré fins a una felicitat una mica més plena fins que no aconsegueixi una posició en el món, és a dir, fins que no sigui una persona que viu la seva pròpia vida a través de les seves pròpies eleccions, que pot decidir si formar una familia o portar vida de penitència. Si més no aquest no pot ser l'objectiu últim, igual que tampoc ho pot ser viatjar, ja que conèixer altres cultures m'apassiona. Jo crec que hi ha d'haver alguna cosa més, un fi més ple, com veure crèixer amb els teus propis ulls un nen que porta la teva sang, o trobar allò que veritablement t'omple. També crec que sempre seré un infeliç, perque objectiu rere objectiu, sempre hem trobaré insatisfet i cercaré una nova meta, perque quan no ho faci, ja no seré persona.