Sigues realista, demana l'impossible.

Bé, la resposta a la pregunta és clarament un no. Tant si ens referim al món parlant de la natura com si parlem del món com a concepte que engloba les persones i la vida, aquest món podria ser millor. Això si, també cal dir que també podria ser pitjor. Si concretem més, la pregunta fa referència als móns possibles, i clar, hem de respondre que si, aquest és el millor món possible, ja que l'evolució ens ha portat fins aquesta situació, la millor possible ja que és la que estem vivint. Però si més no nosaltres no coneixem altres móns, potser perque no existeixen, i per tant hem de dir que dels móns que coneixem, i que són possibles, aquest és el millor.

8. Relació entre ment i cos: Meditacions metafísiques, 6 a.

“I en primer lloc, com que sé que totes les coses que entenc de manera clara i distinta poden ser fetes per Déu tal i com jo les entenc, en tinc prou amb poder entendre de manera clara i distinta una cosa sense l’altra, per a estar cert que l’una és diferent de l’altra, ja que, almenys per part de Déu, es poden presentar separadament; i per a considerar-les coses diverses, és ben igual quina sigui la potència que faci la separació. Per tant, del fet mateix de saber que existeixo i d’advertir, mentrestant, que no hi ha cap altra cosa que pertanyi netament a la meva naturalesa o essència, llevat només el ser una cosa pensant, en concloc correctament que la meva essència consisteix només en això: ser una cosa pensant. I encara que potser (o millor dir, amb certesa, tal com diré després) tingui un cos, que està unit a mi de manera molt estreta, amb tot, com que, d’una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que sóc només una cosa pensant, no extensa, i d’altra banda, tinc una idea diferent del cos, en tant que és només una cosa extensa, no pensant, és cert que jo sóc realment diferent del meu cos i que puc existir sense ell.”



Idees principals

En aquest fragment, Descartes fa una clara distinció entre el cos i la ment, ja que són independents. Amb això, Descartes ens vol dir que la ment és independent del que li succeeixi al cos. Així doncs, Descartes es considera una cosa pensant, que constitueix tota la seva essència, ja que es basa en el pensament, i que aquest perdura i no necessita del cos per pensar, per tant, tampoc per existir.


Títol del text: L'essència pensant.


Anàlisi del text

Aquest és un fragment de l'obra Meditacions metafísiques del filòsof francès René Descartes. En ell, fa una separació entre el cos i la ment, perque són independents, i considera que el cos és divisible i la ment indivisible. Amb això, Descartes vol expressar que la ment no es veu afectada pel que li succeeixi el cos, ja que si es donés el cas que un membre fos separat del nostre cos, indicaria que aquest es divideix en diferents parts, però en canvi, la ment segueix sent una unitat inseparable, amb tots els seus pensaments i emocions, i encara que ens falti una mà, o un dit, la ment continúa pensant. D'aquesta manera, Descartes vol mostrar l'existència i impòrtancia de la substància pensant, el JO, que forma part del seu dualisme, juntament amb la substància extensa, en aquest cas el cos.

5. Una altra formulació del cogito: Meditacions metafísiques, 2a.

"Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar incertes, de la qual hom no pugui tenir el menor dubte? No hi ha Déu, o algun altre poder, que em posa a l'esperit aquests pensaments? Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. Jo, si més no, no sóc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se'n segueix d'aqui? Sóc jo de tal manera dependent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m'he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m'he persuadit doncs també que jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m'he persuadit, o solament si he pensat aiguna cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d'haver-hi pensat bé i d'haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició «jo sóc, jo existeixo», és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit."

Idees principals

René Descartes exposa les seves idees sobre el jo, ja que a través d'un dubte metòdic arriba a conèixer que aquest és l'únic que podem afirmar, que el JO existeix, perque dubto i perque penso. De fet, no podem dubtar de que estem dubtant, i és aquest dubte el que ens fa afirmar que encara que tot fós un engany, existim.

Títol del text. Dubtant de la veritat

Anàlisi del text

En aquest text, l'autor exposa que la veritat es confosa, i de fet l'única cosa que podem afirmar és que nosaltres som una cosa que pensa, per tant nosaltres existim, cadascú individualment (JO). De fet, si suposem que en el cas extrem de que tota la realitat que percebem és un engany, ens enganya un ésser superior en tot el que percibim, tot i que afirmem això, és imposible que se'ns enganyi quan pensem o dubtem, per això només podem afirmar-nos a nosaltres mateixos amb certesa.

Descartes intenta demostrar l’existència dels cossos a partir de l'existència de Déu. La causa d'aquests cossos queda deduïda finalment com els cossos mateixos, ja que Déu ens inclina a pensar lliurement, i ell no es pas qui posa aquestes idees, per que és bo i totalment perfecte. Jo crec que és ben cert que els cossos existeixen tal com són i els percebem d'aquesta manera, sinò no tindria cap lògica tenir sentits, de fet no tindria coherència que Déu hagués posat sentits en nosaltres, si a través d'aquests percebem mentides, això no és propi d'un Déu bo.

3. Distinció entre el somni i la vigília: Meditacions metafísiques, 1a.

"Tot allò que jo he admès fins al moment present com allò més veritable i segur, ho he après dels sentits o pels sentits. Ara bé, he comprovat alguna vegada que aquests sentits eren enganyadors, i és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un cop. Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se'n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb aquest paper a les mans, i altres coses d'aquesta natura? I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s'imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i què, són folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix, aquí cal que consideri que sóc un home, i, per consegüent, que tinc el costum de dormir i representar-me en els meus somnis les mateixes coses, o de vegades de menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m'ha passat que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s'esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo."


Idees principals

En aquest text, Descartes fa una breu explicació del seu pensament, tot defensant el dubte i la desconfiança que transmeten els sentits. D'aquesta manera, posa en dubte la realitat, però afirmant que certament els sentits no sempre s'equivoquen.


Títol del text: El somni i les percepcions


Anàlisi

René Descartes, autor francès defensor del racionalisme i el mètode cartesià, ens exposa tot un ideari a favor de la raó i criticant la percepció sensible que ens aporten els sentits. Per fer-ho, també parla de somnis, somnis que s'assemblen tant a la realitat que es incapaç de saber distingir-los, i es per això que creu que els sentits no son el camí a seguir per obtenir la veritat, perque igual tens certesa que incertesa, impossible d'esbrinar.

1. Les regles del mètode: Discurs del mètode, 2a. part.

"I com que la multitud de les lleis proporciona amb freqüència excuses als vicis, de manera que un estat està molt més ben regit quan en té ben poques, però molt estrictament observades; així, en lloc del gran nombre de preceptes de què es compon la lògica, vaig creure que en tindria prou amb les quatre següents, sempre que prengués la ferma i constant resolució de no deixar d'observar-los ni una sola vegada.
El primer era de no acceptar mai com a veritable cap cosa que no conegués amb evidència que ho és; és a dir: d'evitar curosament la precipitació i la prevenció, i de no comprendre en els meus judicis res més que allò que es presentés tan clarament i distintament al meu esperit que no hi hagués cap ocasió de posar-ho en dubte.
El segon, de dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com requerís la seva millor solució.
La tercera, de conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més compostos, i suposant àdhuc un ordre entre els que no es precedeixen naturalment.
I el darrer, de fer pertot enumeracions tan completes, i revistes tan generals, que adquirís la seguretat de no ometre res."

Idees principals

En aquest text, Descartes exposa les principals normes a seguir per tal de complir el mètode i el seu correcte funcionament, mentre que també expressa el seu propi pensament i exposa els avantatges d'aquest mètode.


Títol: El mètode a seguir


Anàlisi

René Descartes, autor francès defensor del racionalisme i el mètode cartesià, ens exposa aquest mateix mètode en diverses parts. A la primera regla exposa que el seu propòsit és assolir un criteri de veritat, per tal de distingir clarament entre allò cert i allò fals. A la segona, ens parla de l'aplicació d'aquest mètode per tal d'assegurar la certesa. Seguidament, amb la tercera i la quarta norma, vol afirmar que aquest mètode és totalment útil i vàlid per a qualsevol ciència, i es la forma d'arribar al coneixement, és el criteri a seguir.

L'argument ontològic de Sant Anselm és la seva forma d'explicar l'existència de Déu. Sant Anselm el va definir com allò del qual no es pot pensar res major, l'ésser més gran el qual no pot ser pensat. És a dir, Déu és allò més gran i perfecte que el nostre pensament pot imaginar. A través de la definició de perfecció, com aquesta és més perfecte que la no-existència, i Déu és perfecte, cal que existeixi. Més endavant, serà criticar per autors com Kant, mentre que d'altres com Descartes van quedar influits per aquest pensament.

Idees generals

Epicur invita a l'exercici de filosofar, tot parlant amb Meneceu. Parla sobre els déus i com enganya el coneixement que té la gent a l'hora de parlar d'ells. La mort, un altre tema tractat, no ens ha de preocupar gens, ja que no ens afecta pas ni hem de viure pensant-hi. Els que viuen pensant en la mort ja poden morir-se, per que cal ser feliç ara. Hem d'assolir aquells desitjos que són correctes i propis de l'ànima i escollir semple els plaers superiors.


Títol del text: El plaer de la vida


Anàlisi del text

Segons Epicur, filosofar és necessari, si volem arribar a l'objectiu final, l'alegria. L'autor compara aquesta alegría amb la que senten els déus, i alhora la recerca, bassant-se en l'absència de necessitats i la recerca de plaers. Pel que fa la mort, com bé diu ell, quan ella hi és nosaltres ja no hi som i quan nosaltres i som, ella no hi és, per tant no és un tema important ja que no afecta a la vida del filòsof, i aquells que perden el temps tement-la o esperant-la no poden trobar la felicitat. Cal ser feliç vivint el present, perque la felicitat s'assoleix en el present i no pas en el futur. Per fer-ho necessitem uns plaers que són necessaris, mentre que també serà necessari saber escollir els plaer que necessita la nostra ànima per assolir la tranquilitat, sense oblidar que l'absència de dolor ja ens aporta plaer. Cal jutjar quins dolors rebutjem i quins plaers acceptem, per tal de viure cercant el màxim plaer possible diàriament. És el cas dels aliments, que en podem satisfer la necessitat de menjar amb aliments senzills, no calen luxes en el menjar. D'aquesta manera hem de seguir el nostre seny i trobarem aquell camí que ens conduirà a la felicitat, i ens permetrà viure com a veritables déus, feliços de plaer i lliures de necessitat.