Sigues realista, demana l'impossible.

8. Relació entre ment i cos: Meditacions metafísiques, 6 a.

“I en primer lloc, com que sé que totes les coses que entenc de manera clara i distinta poden ser fetes per Déu tal i com jo les entenc, en tinc prou amb poder entendre de manera clara i distinta una cosa sense l’altra, per a estar cert que l’una és diferent de l’altra, ja que, almenys per part de Déu, es poden presentar separadament; i per a considerar-les coses diverses, és ben igual quina sigui la potència que faci la separació. Per tant, del fet mateix de saber que existeixo i d’advertir, mentrestant, que no hi ha cap altra cosa que pertanyi netament a la meva naturalesa o essència, llevat només el ser una cosa pensant, en concloc correctament que la meva essència consisteix només en això: ser una cosa pensant. I encara que potser (o millor dir, amb certesa, tal com diré després) tingui un cos, que està unit a mi de manera molt estreta, amb tot, com que, d’una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que sóc només una cosa pensant, no extensa, i d’altra banda, tinc una idea diferent del cos, en tant que és només una cosa extensa, no pensant, és cert que jo sóc realment diferent del meu cos i que puc existir sense ell.”



Idees principals

En aquest fragment, Descartes fa una clara distinció entre el cos i la ment, ja que són independents. Amb això, Descartes ens vol dir que la ment és independent del que li succeeixi al cos. Així doncs, Descartes es considera una cosa pensant, que constitueix tota la seva essència, ja que es basa en el pensament, i que aquest perdura i no necessita del cos per pensar, per tant, tampoc per existir.


Títol del text: L'essència pensant.


Anàlisi del text

Aquest és un fragment de l'obra Meditacions metafísiques del filòsof francès René Descartes. En ell, fa una separació entre el cos i la ment, perque són independents, i considera que el cos és divisible i la ment indivisible. Amb això, Descartes vol expressar que la ment no es veu afectada pel que li succeeixi el cos, ja que si es donés el cas que un membre fos separat del nostre cos, indicaria que aquest es divideix en diferents parts, però en canvi, la ment segueix sent una unitat inseparable, amb tots els seus pensaments i emocions, i encara que ens falti una mà, o un dit, la ment continúa pensant. D'aquesta manera, Descartes vol mostrar l'existència i impòrtancia de la substància pensant, el JO, que forma part del seu dualisme, juntament amb la substància extensa, en aquest cas el cos.