Idees principals
En aquest text de la República, dialoguen Sòcrates i Glaucó i raonen que allò que necessita la ciutat perfecte és bàsicament a la justícia
Títol
La virtut i la ciutat
Anàlisi del text
Aquest text pertany al llibre IV de la República de Plató, obra de l’època de maduresa. En el diàleg, Sòcrates i Glaucó parlen sobre allò que necessita qualsevol ciutat, que es bàsicament la justícia i la temprança. La temprança es la virtud que ens dona el control sobre nosaltres. Perque la ciutat sigui virtuosa, necessita que la temprança domini els vicis i les maldats.
11. Ciència (episteme) i opinió (doxa): República, llibre V, 475e-476d.
"- Doncs els veritables filòsofs, qui dius que són? -em preguntà.
- Els delerosos de contemplar la veritat. Perquè els delerosos d'escoltar i
d'espectacles acullen amb goig les veus melodioses, els colors i les figures
boniques i tot el que produeixen les coses així, però el seu pensament és
incapaç de veure i acollir la naturalesa de la bellesa en si.
- Doncs sí, és ben bé així -observà.
- Però no n'hi pot haver gaires de capaços d'accedir a la bellesa en si i veure-la
en la seva essència.
- No, d'aquests n'hi haurà ben pocs.
- Doncs, a veure: el qui reconeix les coses boniques, però no la bellesa en si, i
és incapaç de seguir aquell que pretengui fer-lo arribar al seu coneixement,
aquest tal, què et sembla? Viu dormint o despert? (...) Doncs què? El qui, ben a l'inrevés, té la bellesa en si com una cosa, i és capaç de contemplar-la en si i
també els objectes que participen d'ella, i és capaç de veure què no participa
d'ella i ella, de què no participa, aquest tal, què et sembla? Viu dormint o
despert? Doncs, dels pensaments d'aquest en direm, raonablement, per tal com sap, 'saber', i dels de l'altre, per tal com opina, 'opinió'.
Això mateix."
Idees principals
En aquest text, Plató ens descriu dos tipus de persones, les que no arriben a conèixer el món intel·ligible només les coses que participen de les idees a travéz de l'opinió i les que arriben al màxim coneixement, com seria el cas dels filòsofs, a través de la raó o saber.
Títol del text
Opinió i saber
Anàlisi del text
Aquest text pertany al llibre de la República de Plató, escrit durant la seva etapa de maduresa. Plató comença preguntant-se qui són els veritables filòsofs, és a dir, aquells capaços d'arribar al món de les idees. Diferencia entre dos tipus de persones, aquelles capaçes de veure les coses que participen d'una idea a través dels sentits però no poden arribar al coneixement últim o idea, i les altres, que poden captar les idea i les coses que participen d'aquestes idees. La persona incaàç d'accedir al coneixement de les idees es troba en el grau de coneixement més baix, el de l'opinió, que es basa en els sentits, mentre que les persones que utilitzen el logos i el saber per arribar a les idees estàn utlitzant el màxim coneixement, el pensament inductiu.
8.Crítica a la teoria de les idees en la seva formulació dogmàtica:
Parmènides, 130b-c.
"-(...) Però digues-me: ¿és que tu mateix fas la distinció de la qual parles,
separant d'una banda les idees en si mateixes i, d'altra banda, les coses que
participen d'aquestes idees? Alhora, ¿et sembla que existeix una semblança en
si mateixa, separada de la semblança que nosaltres tenim, així com pel que fa a l'U, als múltiples i a totes les altres coses que has sentit suara de Zenó? (parla Parmènides)
-Per a mi, sí -va dir Sòcrates.
-¿I s'esdevé igualment -va dir Parmènides- en el cas d'una idea en si i per a si
mateixa de la justícia, de la bellesa, de la bondat i de totes les altres coses
similars?
-Sí -va dir.
-¿I què en dius, d'una idea de l'home separada de nosaltres i de tots aquells
que són com nosaltres, una idea en si mateixa de l'home, o del foc, o de
l'aigua?
-Moltes vegades, Parmènides -va dir-, m'he trobat en la dificultat respecte a si
calia afirmar això d'aquestes coses, igual com en el cas de les precedents, o bé
calia afirmar una altra cosa."
Idees generals
Parmènides, que representa Plató en l'época de vellesa, planteja una sèrie de questions a Sòcrates, que representa al Plató de l'época de maduresa. Amb aquestes preguntes, Parmènides fa reflexionar i dubtar a Sòcrates de la seva pròpia teoria sobre les idees i els models.
Títol del text
Relació d'idees.
Anàlisi del text
Aquest text pertany a l'época de vellesa de Plató. A través del mètode socràtic, Parmènides es qüestiona un seguit de punts. Per començar pregunta a Sòcrates si ell es capaç de diferenciar entre les idees i les coses que participen d'aquestes, i si creu però que ambdues s'assemblen. Sòcrates ho afrima, i llavors Parmènides planteja un nou dubte, i es que si totes les idees són símilars i tenen relació, cosa que també afirma Sòcrates. I es aquí quan Parmènides fa un plantejament últim en el qual planteja dubtes pel que fa les idees d'home, foc o aigua, i això fa dubtar a Sòcrates sobre la seva teoría, donant lloc així a una autocrítica que fa Plató a la seva teoria.
Presoners, representen els homes, que viuen limitats pels seus sentits.
Presó, en la que els presoners es troben captius a la caverna, els impedeix accedir a la realitat ( món intel·ligible) i els proyecta una còpia d'aquest, un cojunt de ombres que no són la realitat.
L'alliberament del presoner és el descobriment d'un món superior, el món de les idees, on pot realitzar-se moralment i pot arribar al coneixement de la realitat, que s'identifica amb l'alliberament de l'ànima.
Foc, representa el sol del món de les idees, ja que aboca llum a les nostres percepcions
Ombres, són meres aparences, és a dir, allò que captem a través dels sentits i pensem que és real. En aquest cas parlem del món de les idees, el món extern a la caverna
El presoner que escapa, simbolitza el filòsof, ja que només aquells capaços de superar el dolor que ens aporta el camí del coneixement poden arribar a conèixer les idees, i d'aquesta manera han de guiar al poble, ja que han conegut els principis morals.
Aigua, reflexa les idees, per tant ens apropa a elles.
Sol, simbolitza la màxima idea, la idea del bé.
La mort del presoner, simbolitza la ceguera del poble, ja que no escolten les paraules d'aquells que realment coneixen, tal com va passar amb Sòcrates.
La naturalesa de les idees: Fedó, 78.
"- La realitat en si mateixa, que té un ésser que exposem en les nostres
preguntes i respostes, ¿es presenta sempre de la mateixa manera i en idèntic
estat, o cada vegada de forma diferent? La igualtat en si, la bellesa en si,
cadascuna de les realitats en si, l'ésser, admet un canvi qualsevol? ¿O
constantment cadascuna d'aquestes realitats que tenen en si i respecte a si
mateixa una única forma, sempre es presenta d'idèntica forma i en idèntic
estat, i mai, en cap moment i de cap manera, no admet cap canvi?- És necessari, Sòcrates -va respondre Cebes-, que es presenti d'idèntica forma i en idèntic estat.”
Idees generals
Sòcrates es planteja diverses preguntes per definir la realitat, intentant arribar a la definició correcta i posant exemples sobre diverses situacions, com en el cas de la igualtat o la bellesa, i Cebes respon que sempre es mantindrà la mateixa forma, independentment del moment.
Títol del text
La forma de les idees
Anàlisi del text
Sòcrates es pregunta si la referència que fem sobre un ésser o cosa, sempre s'expressa de la mateixa manera o varia, segons la situació. Es pregunta si les realitats i característiques de l'ésser poden admetre algún canvi, o han de mantenir-se sempre en la mateixa forma independentment del moment. Finalment Cebes, amb el que dialoga, li confirma que és necessari que sigui així.
1.La ignorància socràtica: Apologia de Sòcrates, 21 b-e.
"Considereu per què us recordo aquests fets: vull mostrar-vos d'on ha partit la
calúmnia. Havent sentit això vaig pensar entre mi: «¿Què vol dir el déu i quin
sentit té el seu mot? Car jo tinc consciència de no ésser savi, ni poc ni molt.
¿Què pot voler dir, dient que sóc el més savi de tots? No mentirà pas, car no li
és possible.» Durant molt de temps vaig restar perplex sobre què volia dir. A la
fi, ben a desgrat, vaig decidir-me a investigar-ho en la següent forma: vaig
anar a un home que passava per savi, convençut que amb ell provaria la veritat de l'oracle, si és que podia provar-la enlloc, i aleshores podria dir-li: «Vet aquí un home que sap més que jo, i en canvi tu has dit que jo sóc més savi.» Examinat a fons l'home que m'havia proposat d'estudiar -no cal dir el seu nom, era un dels nostres homes d'Estat-, en conversar amb ell vaig tenir la impressió, atenesos, que l'home en qüestió semblava certament savi als ulls de molta gent i sobretot als d'ell mateix, però en realitat no ho era; i aleshores
vaig provar de fer-li veure que ell prou es pensava ésser savi, però que no ho
era. Amb la qual cosa ja vaig ésser odiat d'ell i de molts dels presents; i mentre me n'anava pensava entre mi: «Tanmateix, de més savi que aquest home bé ho sóc, perquè ningú dels dos no sap res; però mentre ell es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res, no em penso saber. Sembla, doncs, que jo sóc més savi que ell en aquesta mica: que, el que no sé, tampoc no em penso saber-ho.» Aleshores me n'aní a un altre que passava per ésser encara més savi, i em va semblar exactament el mateix; i així vaig fer d'ell i de molts altres uns enemics meus."
Idees generals
En aquest text s'explicà una experiència de Sòcrates, que va demostrar que era més savi que alguns homes de l'Estat no per saber més que ells, si no pel fet de reconèixer que no en sabia res, a diferència de l'altre que va creure saber-ho tot.
Títol del text
El mètode socràtic
Anàlisi del text
El text parla del mètode de Sòcrates que utilitza per desmotrar als sofistes I altres savis a través del diàleg que no saben tant com diuen o creuen, fent-los arribar a una contradicció. En el text, Sòcrates vol descobrir el significat de la paraula saviesa, I el troba relacionant-lo, d'alguna manera, amb l'humiltat, ja que no en sap més aquell que en diu que sap, sinó aquell que afirma que no en sap res, I es per això que es crea molts enemics.
Comparació Empèdocles-Anaxàgores-Atomistes
Empèdocles defensa que el tot està format per la combinació de quatre elements: aigua, aire, foc i terra, i tot es resultat de les diverses barrejes que s'originen a partir d'aquests. Anaxagores, en canvi, pensa que els éssers estan formats per unes llavors, anomenades homeomeries, que tots compartim però no més en determinats éssers predominen unes o altres, seria una idea símilar a l'ADN. Aquestes llavors són immòbils i necessiten el nôus per poder circular i barrejar-se, és semblant a l'orde del amor al que fa referència Parmènides. Finalment, els atomistes afirmen que l'ésser està constituït i dividit en altres éssers o elements, que són la base de tot, i que són infinits. Aquesta teoría també es basa en la diferenciació i l'afirmació de l'existència de l'ésser i el no-ésser, per tant, en la creació i la destrucció.
Comentari de text Parmènides
L'ésser del no-res (Text 7 Parmènides)
Idees generals
En aquest text, Parmènides arriba a la conclusió que l'ésser sempre ha estat i no pot deixar de ésser. Arriba a aquesta conclusió a través de deduccions i d'arguments, i de manera raonada, vol imposar aquest pensament a tothom negant la paraula als que pensen sobre allò que no és, perque no pot ésser.
Anàlisi
L'ésser és i això és evident. Tanmateix, sabem que no va ser creat i no pot desaparèixer. És sempre present i continu, no tindria sentit pensar que va ser originat. Si prové del no-res no té sentit pensar que va ser originat en un moment concret, i per això sempre ha estat. Res no pot provenir del no-res excepte l'ésser, i es per això que hem de seguir la veritable via.
Comparació
Heràclit i Parmènides defensen idees totalment oposades pel que fa l'ésser i el canvi. Heràclit és defensor del moviment contínu i del flux, tot està en moviment constant i tot canvia, i esque el filòsof del canvi troba el motiu del moviment en el logos o raó universal, que és comú a tot i no canvia en el canvi. Parmènides, en canvi, s'oposa aquesta idea defensant que res no canvia, que tot forma part d'un ésser que és etern i immutable, i l'única cosa que canvia són les seves parts. El no-ésser no exsiteix, sempre és i no pot no ser.
Comentari de text Heràclit-Parmenides
El foc de la vida (Text 12 Heràclit)
Idees generals
És un text d'Heràclit. filòsof nascut a Efes i que defensa que tot està en moviment i canvia, es troba en un flux constant, com la lluita entre els contraris a la natura, i l'ordre del món sempre ho regularà.
Anàlisi
El text ens aclareix que l'ordre és omnipotent i afecta a tohtom per igual, alhora que és manté com sempre, perque sempre es mantindrà viu ja que és etern. És el foc l'origen de tot, que regula i equilibra totes les accions.
L'ésser real (Text 5 Parmènides)
Idees generals
Aquest text de Parmènides ens vol donar l'oportunitat de entendre com veu el ordre o ésser, que la majoria dels homes no comprèn i no entèn. D'aquesta manera podem comprendre la realitat i viure sense ignorància.
Anàlisi
Els homes són ignorants perque no coneixen el funcionament de l'ésser, el confonen amb el no-ésser i no els deixa clar el veritable camí de la vida. És per aquesta raó que l'orde és etern i immutable i és el pensament el que ha d'aproparte a ell.
Comparació
Heràclit i Parmènides defensen idees totalment oposades pel que fa l'ésser i el canvi. Heràclit és defensor del moviment contínu i del flux, tot està en moviment constant i tot canvia, i esque el filòsof del canvi troba el motiu del moviment en el logos o raó universal, que és comú a tot i no canvia en el canvi. Parmènides, en canvi, s'oposa aquesta idea defensant que res no canvia, que tot forma part d'un ésser que és etern i immutable, i l'única cosa que canvia són les seves parts. El no-ésser no exsiteix, sempre és i no pot no ser.
Filosofia d'Anaximandre
“ D'allà d'on ve el naixement dels éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l'ordre del temps.”
En aquest fragment, Anaximandre exposa part del seu pensament que fa referència a l'ápeiron, entès com a l'ordre universal que regeix el món i totes les coses, on es troba l'origen de tot i també on acaba. Aquesta energia ho equilibra tot, el bé i el mal, de manera que tot es mantigui en ordre i equilibri i tota acció tingui conseqüència, semblant al pensament actual sobre el cosmos. És l'home qui rep aquest equilibri, en part moral, que impedeix que es mantigui el desordre o ordena allò provocat.
Començem el nostre segon any de filosofia, aquest encara promet més que l'anterior, som-hi!!
Bé companys, aquest ha estat un any molt intens pel que fa la filosofia, hem après molts conceptes i hem treballat molt dur per aconseguir arribar fins on hem arribat. La nostra tasca no acaba aqui, encara ens queda molta història per escriure en aquest blog i espero que passeu un bon estiu, que ens el mereixem després d'aquest any de dur treball.
Virtut
Excel·lència, la capacitat de sobresortir, de ser millor que l'altre, de ser el millor, de destacar.
Intel·lectualisme moral
Posició filosòfica defensada per Sòcrates que identifica la saviesa amb la virtud.
Eudemonisme
Teoria d'Aristòtil que identifica el bé moral amb la felicitat que és la capacitat d'autorealització.
Hedonisme
Teoria que defensa Epicur que identifica el bé moral amb el plaer.
Felicitat
Ser feliç s'identifica amb la activitat intel·lectual o teòrica.
Virtut moral
Terme mitjà entre dos extrems: l'un per defecte i l'altre per excès.
Apatia
Capacitat de no sentir dolor, de fer-se insensible per assolir la felicitat. És important aconseguir la pau interior i la impertorbabilitat per aconseguir aquesta felicitat.
Simpatia
Capacitat de posar-se en el lloc de qualsevol altre, patint amb el seu patiment i gaudint de la seva alegria.
Utilitarisme
Teoria que té com objectiu ètic aconseguir la màxima felicitat per al major nombre de persones.
Aritmètica dels plaers
Teoria que considera que el plaer es pot mesurar ja que afirma que tots els plaers són iguals en qualitat.
Ètica deontològica
Planteja que la moral s'ha de basar en el deure i no en la finalitat.
Imperatiu hipotètic
Imperatiu que obliga només a les persones que volen aconseguir un fi. Estructura: si vols B, fes A.
Imperatiu categòric
Imperatius que obliguen de forma universal. Estructura: fes A.
Dignitat humana
Els éssers humans són autònoms i han de ser tractats com a tal, com un fi i no pas com a mitjà.
Intuicionisme dels valors
Els valors no es capten per mitjà de la raó o dels sentits, sinó per mitjà d'una facultat anomenada intuició emocional que els capta a priori.
IDEES GENERALS
Aquest text hedonista es basa en l'apropament cap al plaer allunyant-se del dolor. Diu que hem d'utilitzar un intel•lecte calculador, per tal de relacionar plaer-felicitat i no rebre dolor.
TÍTOL
Restar dolors, sumem plaers.
ANÀLISI
Per ser feliç cal sumar plaers, disposant d'una bona salut. La salut a l'hora és un rebuig del dolor, i això ens dona plaer. També hem d'acceptar un dolor que a llarg termini ens donarà un plaer més gran i per tant cla fer aquest esforç. Es tracta de triar amb seny, és a dir, utilitzar l'intel•lecte calculador. Però tot i així, no sempre podem escollir els plaers o rebutjar els dolors.
COMPARACIÓ
Aquest text pertany a Epicur, autor del corrent hedonista que es basa en que els homes han de buscar el plaer i fugir del dolor i han d'utilitzar l'intel•lecte calculador per fer-ho.
Podem comparar aquesta visió amb la visió estoica, que diu que és feliç l'ésser impertorbable, serè, aquell inmunitzat a les opinions, aquell que no es deixa afectar i biu segons les lleis de la natura.
D'altra banda, els cínics per exemple, proposen valorar la llibertat d'expressió i de la paraula.l'utilitarisme vol aconseguir la felicitat per al major nombre de persones.
Bé, això depèn del que cadascú interiorment enten com a felicitat. Potser qualsevol altre pot rebre la seva felicitat de forma més inmediata i satisfactòria que la meva, ja que penso que és si més no complexa. Crec que no arribaré fins a una felicitat una mica més plena fins que no aconsegueixi una posició en el món, és a dir, fins que no sigui una persona que viu la seva pròpia vida a través de les seves pròpies eleccions, que pot decidir si formar una familia o portar vida de penitència. Si més no aquest no pot ser l'objectiu últim, igual que tampoc ho pot ser viatjar, ja que conèixer altres cultures m'apassiona. Jo crec que hi ha d'haver alguna cosa més, un fi més ple, com veure crèixer amb els teus propis ulls un nen que porta la teva sang, o trobar allò que veritablement t'omple. També crec que sempre seré un infeliç, perque objectiu rere objectiu, sempre hem trobaré insatisfet i cercaré una nova meta, perque quan no ho faci, ja no seré persona.
1.A quin corrent filosòfic pertany?
-existencialisme
2.Quina concepció de la llibertat defensa?
-Una llibertat total
3.On va estudiar
-A l'escola normal superior
4.Nom de la seva dona.
- Simone de Beauvoir
5.Qui és el precedent filosòfic de Sartre?
- Heidegger
6.Què vol dir que l'existència és contingent?
- Es refereix a que el que existeix podria no existir
7.Titol de la seva primera novel·la important.
- La nàusea
8.L'exsistència humana té sentit segons Sartre.
- Husserl
9.Com es titula la conferència de Heidegger que va influir sobre Sartre?
- Que és la metafísica?
10.Titol de la revista de Sartre?
- Les temps modernes
11.Quina es la posició sobre Déu te Sartre?
- Si Déu existeix, l'home no és lliure, si l'home és lliure, Déu no existeix.
12.Que significa que l'infern son els altres?
- Que no ens podem alliberar de les mirades dels altres
13.Titol del llibre que marca la seva incursió en el marxisme.
- Critica de la raó dialèctica
14.En quin any va rebre el premi novel? Per què el va rebutjar?
- 1964, perque li deien que amb aquest premi el perdonarien i ell va contestar que no li habíen de perdonar res.
15.Per què va inspirar la revolta del estudiants de Maig del 1968?
- Perque defensaven les seves pròpies idees i volia lluitar contra l'opossició de l'estat
16.Com es titulava el diari extemista que va dirigir?
- La causa del poble
17.Que significa la revolució perpètua?
- Constant, sense fi, no s'acaba mai
18.Que opinava sobre el terrorisme?
- Que es la bomba atòmica dels pobres
19.Que vol dir pensar sobre un mateix?
-Coneixer-se un mateix i ser lliures.
20.Que significa que Sartre era una brúixola ética?
- Que el van tractar com a profeta, que seguien les seves idees, era un guia moral per a la població.
Tot ésser humà es pregunta com pot assolir la felicitat. És el fi últim de l'ésser humà, tots ho cerquen però no saben que busquen, ni tan sols com és. Això hem fa veure l'hedonisme com la raó més simple. No sabem que busquem, però sabem allò que ens fa bé i allò que ens fa mal, per tant, procurem que no ens facin mal i procurem també rebre el màxim de bé possible. Pel que fa a les vinyetes, Mafalda, desde la ignorància, pretèn trobar una solució més inmensa que el mar d'una forma tan simple, però es troba desconcertada i més tard enutjada per no haver aconseguit alguna cosa que probablement ja sabia que no aconseguiria.
Temperament: conjunt de sentiments i passions que resulten difícil de modificar.
Amoral: no sap distingir entre el bé i el mal.
Consciència moral: capacitat de distingir entre el bé i el mal.
Responsabilitat: capacitat de respondre dels nostres actes.
Llibertat externa: manca de coacció externa.
Llibertat interna: absència de coacció externa, capacitat del subjecte de poder decidir.
Condicionament: absència de llibertat absoluta però conservant la llibertat suficient per ser responsable dels propis actes.
Raó universal: raó comuna, llei que regeix l’univers i implica l’existència del destí.
Predestinacionisme: teoria que defensa que tot està predestinat, déu ha determinat tot des del principi, no hi ha marge de llibertat.
Monisme fisicalista: determinisme científic que redueix l’univers a matèria i els moviments dels cossos a moviments mecànics, incloent-hi el psiquisme humà.
Principi de causalitat: del determinisme físic, tota causa té un efecte i tot efecte ve precedit per una causa.
Determinisme genètic: les causes de totes les nostres actuacions es veuen en la dotació genètica de cadascun de nosaltres. Wilson (sociobiologia)
Volició: acte de voluntat.
Indeterminisme: posició filosòfica on l’ésser humà no està determinat fonamentalment i és lliure.
Existencialisme: moviment filosòfic que diu que l'existència és anterior a l'essència (Sartre).
Autonomia moral: el subjecte es dóna la seva pròpia llei moral.
Nivell preconvencional: la persona té per just el que satisfà els seus interessos.
Nivell convencional: la persona considera just allò que concorda amb les lleis pròpies de la societat.
Nivell postconvencional: les persones distingeixen entre les normes de la societat i els principis morals universals.
Ètica de la cura: la persona ha de desenvolupar un sentit de compassió i de responsabilitat per aquells que necessiten ajuda.
Principi de responsabilitat: hem de respectar l'entorn per deixar al món almenys no pitjor de com l'hem trobat.
Després de llegir atentament aquest text,cal iniciar el debat. És important assegurar-se bé d' haver comprès la situació de cadascun dels personatges.
-Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?
Si,perque si és la única manera de salvar-li la vida a la seva dona quedaria justificat
-si Heinz no estimés la seva dona, hauria de robar el medicament per ella? És Heinz responsable del que li passi a la seva dona?per què o per què no?
Encara que no l'estimès hauria de robar el medicament per a ella.Es responsable fins als límits
-Té Heinz la mateixa responsabilitat amb la seva dona en cas que no l'estimi? Per què o per què no?
Si perquè és una person
a i els relaciona un cert vincle tot hi que no l'estimi
-Si suposem que la persona malalta no és la seva dona, sinó un estrany, Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?
No robar,pero si ajudar-lo tot hi que no de la mateixa manera que ho faria amb algú del seu vincle
-La gent ha de fer qualsevol cosa per salvar la vida dels altres en qualsevol cas?
Si,sempre que sigui possible perque la vida es el més important
-El fet que Heinz robi va contra la llei.Això fa que sigui moralment dolent?La gent ha de fer tot el possible per evitar anar contra la llei?
No fa que sigui moralment dolent, perque ell sap el be i el mal aixo seria ilegal no inmoral
Activitat 24: Comentari de text i opinió sobre la teoría de Sèneca
0 comentarios Publicado por Enric Moreno en 8:11
VIDA
Luci Anneu Sèneca, usualment conegut com a Sèneca o Sèneca el Jove (4 aC - 65) fou un filòsof romà, polític, dramaturg i, en una obra, humorista, de l'edat d'argent de la literatura llatina. Nascut a Còrdova, Sèneca fou el segon fill d'Hèlvia i Marc (Luci) Anneu Sèneca, un ric retòric conegut com a Sèneca el vell. El seu germà gran, Luci Juni Gal·lió, fou procònsol a l'Acaia (on segons antics documents cristians es va trobar amb l'apòstol Pau cap al 52). Sèneca fou l'oncle del poeta Lucà, a través del seu germà petit, Marc Anneu Mela. La tradició diu que va ser un nen malaltís, i que estudià a Roma. Aprengué retòrica, i fou iniciat en la filosofia estoica per Àtal i Sotió. Degut a la seva malaltia s'estigué a Egipte des del 25 al 31 per ser curat. En tornar, s'establí amb èxit com advocat. Cap a l'any 37 per poc morí, degut a problemes amb l'emperador Calígula, que només li perdonà la vida perquè pensava que la seva mala salut acabaria amb ell. L'any 41, Valèria Messal·lina, esposa de Claudi, convencé el seu marit de desterrar Sèneca a Còrsega acusat d'adulteri amb Júlia Livil·la. Passà aquest exili ocupat en la l'estudi de la natura i la filosofia, i escrigué les Consolacions. L'any 49, la nova dona de Claudi, Agripina, el cridà a Roma per educar el seu fill, Luci Domici Aenobarb, que esdevindria l'emperador Neró. Després de l'assassinat de Claudi el 54, l'emperadriu assegurà el tron pel seu fill Neró, en comptes del seu fillastre Britànic. Els seus primers cinc anys, el quinquennium Neronis, Neró governà sàviament sota la influència de Sèneca i del prefecte pretorià, Sext Afrani Burre. Però aquests aviat perderen la influència, i el seu regnat esdevingué tirànic. Amb la mort del prefecte l'any 62, Sèneca es retirà, per poder dedicar-se a estudiar i escriure. El 65 fou acusat d'implicar-se en un complot per matar l'emperador, la Conspiració de Pisó. Sense cap judici, Neró li ordenà de suïcidar-se. Tàcit ens narra la seva mort. A la seva dona, Pompeia Paulina, que intentà també matar-se, li fou ordenat per Neró de viure.
IDEES PRINCIPALS
L'home neix lliure, amb les característiques físiques, el toc de la naturalesa, que ens dóna virtuts i defectes. Els homes controlen la pròpia vida i no han de deixar entrar a la seva vida les coses alienes, ja que l'ésser humà controla el seu camí com més aprop estigui de la natura millor.
TÍTOL DEL TEXT
La natura, el control de la vida.
ANÀLISI DEL TEXT
Segons el text, l'autor ens diu que viure lliurement, amb plenitud, es viure amb la natura, a prop d'ella, amb lo que ella ens aporta, ja que portar una vida col·lectiva, entregada als altres, fa que els altres hi intervinguin a la nostra vida, per tant ja no és l'home el propi artífex de la seva pròpia vida.
COMPARACIÓ
Aquest text el podem comparar amb el determinisme cronològic, bastat en que tot vé dictat i tot està escrit al destí, si més no no tindria sentit que l'home s'apropés a la natura o a les seves característiques, ja que no seria l'artífex de la seva pròpia vida.
Bé, començaré responent senzillament a la pregunta: Ni existeix el destí ni som lliures. El destí es quelcom abstracte que regula les nostres conductes, però és fals, cadascú és artífex de la seva pròpia vida i no som titelles en mans de Déu o del destí. Pel que fa la nostra llibertat, jo diria que potser si que ho som de titelles, titelles dels altres que ens manipulen o ens influencien. Cada ésser pot escollir el seu propí camí. Jo no crec en cap entitat superior, simplement crec en les persones, ja que ha quedat demostrat durant el transcurs de la humanitat que som capaçes de fer el millor i alhora de fer el pitjor.
-Ningú no ha demostrat que no existeixin els extraterrestres; per tant, existeixen. Ad ignorantiam
-Ningú no ha demostrat que no existeixin els extraterrestres; per tant, probablement els extraterrestres existeixin. No és fal·làcia
-Per què Cervantes va escriure novel·les? Perquè era escriptor. Argument circular.
Tothom diu que la lliga de futbol està trucada, per tant deu ser veritat.
Ex populo
-No et fiïs d'en Lluís, la seva germana no és sincera.
Ad hominem
-Com és que insisteixes tant que no deixi els estudis, si tu els vas deixar i et vas posar a treballar als 16 anys?
Tu quoque.
-Si faig el que vol el meu germà petit, la propera vegada hauré de tornar a fer-li cas. I així successivament. Sempre hauré d'acontentar-lo i això no pot ser. Per tant, és millor no atendre les seves peticions desde el principi.
Pendent relliscós
-S'ha trencat la cama perquè ahir vaig desitjar que li passés alguna cosa dolenta. Causa Falsa
Activitat 20: Lo que no es pot expressar amb paraules
0 comentarios Publicado por Enric Moreno en 13:33
Idees principals
El text parla de l'home i del món simbòlic en que vivim. Que l'home pensi i mediti les coses provoca la deterioració de la realitat física. En comptes de pensar hauríem d’enfrontar-nos a la realitat de manera immediata sense intermediaris (religió, art, llenguatge,etc..)
Títol
Simbologia animal.
Anàlisi del text
El text de Cassirer parla de l'ésser humà com a animal simbòlic i cultural. Comença amb una cita de Rousseau segons la qual l'home amb la cultura empitjora en lloc de millorar. L'ésser humà s'ha rebelat contra la seva pròpia naturalesa a través de la cultura. L'home no pot escapar de la seva cultura, només pot adaptar-se. El món no és més que un ordit simbòlic. El fet que l'ésser humà progressi pel que fa al llenguatge fa que l'ordit sigui molt més complex. La gran tragèdia humana és el fet que no podem afrontar-nos a la realitat de forma immediata, sinó que ho hem de fer de forma mediata a través del seu llenguatge (els límits del meu llenguatge són els límits del meu món, com bé deia Wittgestein): no podem veure la realitat de manera innocent.
Comparació
Només els ésser humans tenim la capacitat d'expressar-nos mitjantçant un llenguatge amb sentit. El llenguatge té sentit quan l'ordre de les paraules i de les regles permet una significació del que es diu en aquell llenguatge. Les paraules són signes: quelcom representa una altra cosa per a algú. En els signes podem distingir el significat i el significant.
Animal cultural: L’ésser humà és un animal peculiar, amb una naturalesa biològica que s’obre a l’ordre cultural: al llenguatge, la tècnica , la moral, el dret, l’economia, l’art, la ciència i la religió.
Individu: Un individu és qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal. Sovint, el terme “individu” s’utilitza com a sinònim d’”ésser humà”, com si els únics individus fossin els de la nostra espècie.
Individualisme possessiu: cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.
Sociabilitat natural: l’ésser humà és un animal polític, és a dir, sociable per naturalesa. Necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d’acord amb les capacitats pròpies.
Estat de natura: és un pacte social donat en un Estat cívic i dóna lloc a la societat.
Guerra de tots contra tots: tothom té llibertat absoluta i no hi ha llei. L’objectiu és buscar la pau i la raó ens porta a fer un pacte social. Cedim llibertat a canvi de protecció (societat) i li donem al rei.
Antropologia cultural: estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l’evolució que ha experimentat. No té en compte només aspectes materials, sinó també mites, ritus, relacions de parentiu, etc.
Socialització primària: té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa. L’escola primària i la televisió són un exemple.
Socialització secundària: és un procés pel qual s’interioritzen mons institucionals que contrasten amb el món de base en la socialització primària. Entren en joc nous agents com les institucions laborals, polítiques o religioses.
Cultura: conjunt d’artefactes, idees, valors, tradicions i costums que un determinat grup accepta com a pròpies.
Subcultura: diferències dins d’una cultura, ja que les persones no la viuen de la mateixa manera. Existeixen diferències motivades per l’edat, el nivell socioeconòmic, l’origen ètnic, etc.
Contracultura: és un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.
Nous moviments socials: moviments que sorgeixen a l’entorn d’Internet i utilitzen aquestes eines per mobilitzar a la gent (pacifisme, ecologisme, feminisme.)
Etnocentrisme: analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, és a dir, adapta l’altre cultura als seus criteris. Dóna dues conseqüències: la falta de comprensió i la radicalització del sentiment de cohesió amb el propi grup.
Racisme: actitud de preservar les cultures no barrejant-les, és a dir, que cadascú es quedi al seu país i visqui segons la seva cultura.
Aporofòbia: és una de les manifestacions de l’etnocentrisme i és el rebuig i menyspreu envers el pobre.
Interculturalisme: parteix del respecte a les altres cultures, però supera les mancances del relativisme cultural perquè propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.
Relativisme cultural: proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d’una cultura aliena, i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.
Universalisme: descobreix uns valors compartits, entre els quals destaca el respecte a les diferències culturals. Permet un diàleg real entre les cultures.
Multiculturalisme: trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.
3. Analitza el contingut de les afirmacions següents (el problema que plantejen i les actituds que expressen) i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.
Jo et tolero, admeto que les entenguis així, però cadascú a casa seva.
Afirmació pròpia d’una persona que comparteix la idea de relativisme cultural amb caire racista. Una persona relativament racista és aquella que defensa la idea de que el millor que podem fer és evitar barreges de cultures.
Els immigrants que viuen al nostre país han d’acceptar totes les nostres formes de vida.
Aquesta afirmació també seria pròpia d’un defensor del relativisme cultural però que en aquest cas recauria més aviat cap a la paràlisi cultural.
És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu.
Persona defensora de la separació entre cultures els respecta però ni busca ni vol contacte amb ells.
Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres.
Frase defensada per una persona amb trets aporofòbics. Es considera superior que qualsevol estranger.
És impossible entendre’s amb els paios!
De nou, aquesta frase seria d’un xenòfob o potser més aviat d’un racista, el que està clar és que discrimina. Un defensor del interculturalisme mai defensarà aquesta idea, cap cultura és més que un altre, simplement són diferents i tots podem aprendre de tots.
Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres?
Aquesta frase seria molt probablement d’un etniocèntric. Persona que considera la seva ètnia superior a les altres tot i que també en la oració trobem valors racistes i xenòfobs en general.
Activitat 16: Podem conviure amb les altres cultures?
0 comentarios Publicado por Enric Moreno en 12:52
Idees principals
La cultura, creada pels humans y conreada amb el pas dels anys, es una insignia única de la societat, totalment necessària per a la convivència.
Títol
La civilització, creadora de la ciutat.
Anàlisi del text
Aquest text, de l'autor Ashley Montagu, se'ns dóna una definició molt assenyada del que no és i del que és la cultura. Tots els costums, tradicions, artefactes que hem anat creant amb el pas del temps, i que son imprescindibles per realitzar la nostra vida amb un senit, uns sentiments i uns valors.
Comparació
És podria comparar aquest text amb la contracultura que és un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternaties o amb les subcultures perque diu que les persones que hi participen no viuen de la mateixa manera per diferències d'edat. Aquestes dos formes de cultura son tot el contrari del que diu el text, ja que aquest defensa que la cultura es la base de la societat i que es totalment necessària.
Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.
Ultimitat: és una de les característiques bàsiques de la metafísica, és a dir, el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.
Coneixement: una activitat que té com a objectiu l’aprehensió d’un estat de coses de tal manera que aquesta pugui ser compartida amb els altres.
Creença: estat del coneixement del qual algú està convençut que el que pensa és veritat, però no pot adduir una justificació que pugui ser acceptada per tots.
Interès emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.
Dogmatisme: manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer.
Relativisme: entén que conèixer quelcom com a cert o fals depèn de cada cultura, època o grup social.
Realisme: l’objecte de conèixer existeix per si mateixa independentment del subjecte i aquest la pot conèixer tal com és.
Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix, la realitat depen del subjecte.
Noema: objecte de la consciència.
Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització,etc. que condicionen la nostra visió del món.
Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: criteri de veritat que afirma que s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidència sensible: criteri de veritat en el qual accepten un enunciat cert que ve donat dels sentits.Veritat com a correspondència: teoria que considera un enunciat vertader quan concorda amb la veritat.
Criteri contextual: res és cert o fals aïlladament, sinó que cadascun dels nostres coneixements està essencialment referit i connectat amb la resta del sistema del saber.
Consens: acord entre diferents interlocutors sobre un tema determinat.
Realitat contingent: realitat que és però pot no ser. Ens referim a quelcom que és actualment, però pot deixar de ser i pot no haver estat; per exemple, la meva pròpia existència.
Realitat psíquica: per designar la realitat dels nostres pensaments, imaginacions, desitjos, idees, records, dubtes, pors, etc. (món 2 Popper).
Realitat virtual: la utilitzem per referir-nos al conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic i ens dóna la ilusió de realitat física.
Món 3 de Popper: productes de la cultura que sorgeixen de la interacció entre el món 1(objectes materials) i el món 2(els estats mentals).
Un triangle equilàter: és real i és una realitat (veritat universal).
La mort: real i realitat, ho hem pogut veure en altres persones.
Que em toqui la lotería en el sorteig del mes que ve: la loteria és real i existeix la possiblitat de que em toqui (realitat psíquica).
Lara Croft: el personatge sembla real però l’actriu és una realitat (realitat virtual).
Napoleó Bonaparte: real i realitat perquè és un personatge que encara que no vam veure, va existir, existeix documentació i és per això que podem saber que és real.
Un miratge: sembla real pero no ho és, simplement es tracta d’una aparença.
Una flor de plàstic: és una aparença ja que intenta suplantar una flor real.
El meu aprovat: és una realitat, percepció física del meu botlletí.
La felicitat del meu aprovat: és una realitat tot i que la felicitat no es pot percebre.
Els records de l’estiu: és real perquè això ho has viscut (realitat psíquica).
El somni d’aquesta nit: és real que somies però el somni en si és real tot i que sembla irreal.
Els amics del xat: són una realitat virtual.
La meva imatge en un mirall: és real com a imatge perquè el que veig és un réflex meu i jo sóc real.
El que sento en veure una pel·lícula: real perquè ve dels sentits.
Una pel·lícula: real és la pel·lícula, l’objecte, el que és irreal són els personatges.
Autor
Martin Heidegger (26 de setembre del 1889 - 26 de maig del 1976) fou un filòsof alemany. Va estudiar teologia catòlica i més tard filosofia a la Universitat de Friburg de Brisgòvia, on va ser alumne d'Edmund Husserl, el fundador de la fenomenologia. Va començar la seva activitat docent a Friburg en 1915, per a després ensenyar durant un període (1923-28 a Marburg). Va retornar a Friburg en aquest últim any, ja com Professor de Filosofia.Va influir molt especialment en l'obra de la filòsofa Hannah Arendt. L'estil didàctic i escriptural de Heidegger en "Ésser i Temps", va influir en l'estil que utilitza Jean-Paul Sartre en "L'Ésser i el no-res", i fins i tot en el de Jacques Lacan quan redacta els seus "Escrits". Ara bé, l'obra de Heidegger aborda, en tractar problemes ontològics, també problemes de tipus semiòtic, és d'aquesta manera que influeix directament en els hermenèutics: Paul Ricoeur, Rudiger i Hans-Georg Gadamer. La polèmica sobre "nazisme" de Heidegger és oberta; la qüestió de la seva "nazisme" de voler anar més enllà i més ençà dels nazis al comprendre i reflexionar sobre el seu pensar, com un pensar en el qual el bloqueig axiológic posa un límit a l'horitzó del seu pensar meditatiu, allò pel que no pensa el seu pensament, la no tematització en el seu pensament de zones del seu context, el que no observa que no observa (punt cec), el no pensa que no pensaIdees del text : La veritat es allò que es cert , que es poc comprovar mitjançant la realitat , allò cert ha de concordar amb la realitat i l'enunciat , la proposició es el element concordant.
Titol
La veritat: un trencaclosques
Idees principals
La paraula veritat és una paraula a la qual li atorguem el significat de cert, real, per tant recau que el que és cert és real. Podem deduïr que allò fals ha de ser, per tant, irreal.
Análisi
Text de Martin Heidegger, que fa referència a la relació que hi ha entre veritat, realitat i concordança. La veritat és la qualitat d’allò que és cert, allò que fa que sigui cert allò cert. Referent al text, estem convençuts de la existència de l’or i de la seva autenticitat. L’or fals és aparent, irreal. Llavors, el que concorda no és la cosa, sinó l’enunciat amb el que és possible percebre. Estem parlant d’una qüestió lògica de la certesa i de la veritat.
Diferències entre idealisme i realisme
El realisme, defensat per Aristòtil, ens exposa que només podem conèixer els objectes, les superfícies, podem captar-les com a realitats però no podem modificar-les ni alterar-les. Els objectes els percebem independentment del subjecte.
Segons l'idealisme, la realitat que percebem existeix per sí mateixa, no necessita de l'existència d'un subjecte per a la seva existència. No podem tenir certesa sobre aquesta realitat, només podem pensar, conèixer i dubtar sobre l'existència, però si dubtem, pensem, si pensem, existim. Podem dubtar sobre moltes coses, però no sobre la nostra existència. És semblant al somnis, nosaltres no podem demostrar el que hem somiat, perquè no és possible, ni que això tingui relació amb la realitat, però tenim la certesa de que ho hem somiat. Per tant, en el procés d'assolir el coneixement, tot depèn del subjecte.
