Ha sigut un any memorable, on hem après moltíssim sobre la vida, les persones i un munt de coses més, i per a mi ha sigut molt gratificant conèixer els pensaments antics i moderns, sens dubte és necessari realitzar aquesta part de filòsofs que tenim tots, encara que estigui ben enfonsada. D'aquesta forma us dic adéu companys, amics, filòsofs. Segur que els nostres pensaments ens duen al mateix objectiu, o potser no, a reveure!
Todo el que supone que esta preferencia lleva consigo un sacrificio de la felicidad -que el ser superior, en circunstancias proporcionalmente iguales, no es más feliz que el inferior- confunde las ideas bien distintas de felicidad y satisfacción. Es indiscutible que los seres cuya capacidad de gozar es baja, tienen mayores probabilidades de satisfacerla totalmente; y un ser dotado superiormente siempre sentirá que, tal como está constituido el mundo, toda la felicidad a que puede aspirar será imperfecta. Pero puede aprender a soportar sus imperfecciones, si son de algún modo soportables. Y éstas no le harán envidiar al que es inconsciente de ellas, a no ser que tampoco perciba el bien al cual afean dichas imperfecciones. Es mejor ser un hombre satisfecho que un cerdo satisfecho, es mejor ser Sócrates insatisfecho, que un loco satisfecho. Y si el loco o el cerdo son de distinta opinión, es porque sólo conocen su propio lado de la cuestión. El otro extremo de la comparación conoce ambos lados. 
Idees principals
En aquest text sobre l'utilitarisme, se'ns fa una reflexió sobre com hem de buscar la felicitat, és a dir, com poder entendre-la, ja que la felicitat individual es subjectiva i depèn de la necessitat de satisfacció personal. Així doncs, serà millor ser un insatisfet degut a les imperfeccions però ser conscient i no ser pas un inconscient satisfet.
Títol del text. La satisfacció personal
Anàlisi del text
Per començar, aquells que pensen que aquells que són superiors i entenen més el món son menys feliços que aquells que es satisfan fàcilment estàn equivocats. Això es degut a que els éssers que tenen més capacitat també poden ser capaços de ser feliços tot i entenent que la felicitat que obtindràn serà imperfecta. L'ésser superior ha de poder viure feliç, perque el ser conscient de les imperfeccions el fa millor, i ha de poder suportar aquestes. És per això que més val ser poc feliç degut a tenir una gran exigència del concepte felicitat que no pas ser un satisfet sense preocupacions ni inquietuds.
És un clàssic de la història de la filosofia comparar aquests dos autors, ja que Kant representa el prototip de la filosofia formal mentre que Aristòtil és el representant de les ètiques materials. La diferència entre una ètica material i una altra formal és que la primera considera que hi ha un bé superior per a l'home i les accions morals consistiran en apropar-nos aquest bé, per tant, l'ètica aristotèlica és l'ètica de la felicitat. En canvi, Kant no proposa cap bé. La formalitat kantiana té com a conseqüència la dissociació entre la virtut i la felicitat. La conseqüència d'aquesta diferència entre Aristòtil i Kant és que la moral aristotèlica sembla més intuïtiva i assenyada mentre que la kantiana manté un caràcter més rígid i abstracte. En definitiva, és que mentre que per a Aristòtil és la naturalesa humana i per tant la racionalitat la que determina com és la felicitat de l'home, per Kant aquest plantejament no condueix a cap solució, perquè aquestes coses no poden ser pas universals. Per tant, Kant renúncia a l'assoliment de la felicitat humana. Pel que fa la teoria del coneixement, ambdós pateixen sensacions anomenades intuicions empíriques per a Kant. A través dels sentits, si més no, obtenim sensacions sotmesses a la raó, per a Kant a posteriori, que podem conèixer a través del subjecte.
No, dieu; la moralitat consisteix en la relació de les accions morals amb la regla del més just; i són denominades bones o dolentes, segons concordin o no amb ella. Què és aquesta regla del més just? En què consisteix? Com es determina? Per la raó, dieu, que examina les relacions morals de les accions. De tal manera les relacions són determinades per la comparació de l’acció amb la regla. I aquesta regla és determinada considerant les relacions morals dels objectes. No és aquest un raonament refinat?
Tot això és metafísica, exclameu. Prou, llavors; no cal més per tenir una forta sospita de falsedat. Sí, contesto, aquí hi ha metafísica, amb tota seguretat, però per la vostra part, que avanceu hipòtesis absurdes que mai poden fer-se intel·ligibles, ni quadrar amb cap cas ni exemple concret. La hipòtesi que defensem és senzilla. Manté que la moralitat és determinada pel sentiment. Defineix que la virtut és qualsevol acció mental o qualitat que doni a l’espectador un sentiment plaent d’aprovació; i vici, el contrari. Passem llavors a examinar un cas concret, a saber, quines accions exerceixen aquesta influència. Considerem totes les circumstàncies en les quals coincideixen aquestes accions i, d’aquí, ens encaminem a extreure algunes observacions generals respecte a aquests sentiments. Si a això ho anomeneu metafísica i trobeu en això quelcom abstrús, no tindreu una altra cosa que fer, sinó reconèixer que el vostre tipus de ment no és apropiat per a les ciències morals.
Idees principals
En aquest text, Hume exposa la teoria sobre la moral de la qual se'n refia la gent, que està basada en la raó. A partir d'aquí, explica per que no té sentit defensar aquesta moral i promou una moral basada en els sentiments com a punt de partida.
Títol del text: Sentim doncs reflexionem
Anàlisi del text
Per començar, l'autor David Hume fa una crítica a la moral que es basa en la raó. Explica que la raó analitza les relacions morals, i aquestes relacions estàn basades en una regla, que alhora esta considerant aquestes relacions, i troba que es un argument refinat, i per tant no podem partir de la raó. D'aquesta manera, i de forma molt crítica, Hume assegura que cal entendre la moral a partir dels sentiments, tot analitzant cada acció i cada situació concreta, ja que les circumstàncies varien. D'aquesta manera, és l'experiència en els sentiments i les passions la que ens farà entendre allò moral i allò que no ho és pas, i si no som capaços d'entendre un fet tan simple, probablement la nostra ment no estigui feta per pensar en la moral.
Comparació
El pensament moral de Hume té diverses semblançes amb el de Locke, ja que parteixen de fet de la mateixa tradició anglesa. També podem destacar com canvia el pensament moral, si ens fixem en els inicis on Sòcrates parlava d'intel·lectualisme moral, és a dir, calia conèixer el que era la justícia per ser just, i aquell que no ho era pas era un ignorant. De fet, podríem dir que la gent aprèn dels seus errors, o en aquest cas de l'experiència, i per tant passa de ser un ignorant a un ciutadà coneixedor de la moral.
És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui i fals, i és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.
Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes d’aquest tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb 1’experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d’estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?
Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat.
Idees principals
En aquest fragment de l'abstract, Hume critica el principi de causalitat, i bàsicament defensa que tota causa té diversos efectes i que les persones relacionen una causa amb el mateix efecte tot relacionant el passat amb el futur, ja que si quelcom va esdevenir d'una manera, tornarà a succeïr de la mateixa forma. Aquest concepte rep el nom de costum, i és el que guia la vida de les persones.
Títol del text. Acostumats a creure
Anàlisi del text
Segons David Hume, l'home no pot utilitzar la raó per preveure els efectes d'una causa qualsevol, sobretot de la natura, que és irregular i no es pot determinar. Per suposar quin ha de ser l'efecte més probable, l'home utilitza el costum o experiència, que li permet dictaminar quina serà la conseqüència davant la causa, pero només amb una certa probabilitat, com una creença, ja que no podem esperar que tota causa tingui el mateix efecte, perque tota causa pot tenir una sèrie d'efectes diversos. D'aquesta manera, Hume cau en l'escepticisme, ja que no es pot tenir certesa de fet, només probabilitat, i ha de ser a partir de l'experiència.
Comparació
El pensament de Hume té molts punts comuns amb els escèptics, com Pirró, ja que no podem arribar a conèixer els fets amb certesa, tot i així, s'apropa a un escepticisme moderat que reconeix la probabilitat dels efectes partint de l'experiència.
“Tots els objectes de la raó o investigació humanes poden ésser dividits naturalment en dues classes, a saber, relacions d’idees i qüestions de fet. Pertanyen a la primera classe les ciències de la Geometria, Àlgebra i Aritmètica i, en resum, qualsevol afirmació que és certa o intuïtivament o demostrativament. Que el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets és una proposició que expressa una relació entre aquestes figures. Que tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta, expressa una relació entre aquests nombres. Hom descobreix proposicions d’aquesta classe per la mera operació del pensament, sense dependència del que existeix arreu de l’univers. Encara que no hi hagués cap cercle o triangle a la naturalesa, les veritats demostrades per Euclides conservarien per sempre llur certitud i llur evidència.
Hom no escateix de la mateixa manera les qüestions de fet, els segons objectes de la raó humana; la nostra evidència de llur veritat, per molt gran que sigui, no és de la mateixa naturalesa que la precedent. Sempre és possible el contrari de tota qüestió de fet, car mai no pot implicar una contradicció i car la ment la concep amb la mateixa facilitat i claredat que si fos d’allò més ajustada a la realitat. Que el sol no sortirà demà no és una proposició menys intel·ligible ni implica més contradicció que l’afirmació que sortirà. Debades, doncs, intentaríem demostrar la seva falsedat. Si fos demostrativament falsa, implicaria una contradicció i mai no podria ser concebuda de manera prou clara per la ment.”
Idees principals
Segons el text, Hume ens explica que hi ha dos tipus d'objectes de la raó, les relacions d'idees i les qüestions de fet. Les primeres, es basen en la relació de proposiocions i conceptes, mentre que les segones només les podem conèixer a partir de l'experiència.
Títol del text. Experimentant el coneixement.
Anàlisi del text
Per a David Hume, hi ha dos tipus diferents d'objectes de raó. Les relaciones d'idees són aquells enunciats als quals podem arribar a través de la raó, i no podem parlar de contradicció, ja que són veritats necessàries, com en el cas de l'àlgebra. Això implica no utilitzar la via de l'experiència, i per a Hume són coneixements buits. Pel que fa les qüestions de fet, són aquells coneixements que sí que provenen de l'experiència, per tant són per a Hume molt més plens que els altres, ja que tenen una base ja sigui la percepció pels sentits o la memòria. Dir que el sol sortirà demà és basar-se en l'experiència, ja que els sol ha sortit sempre, però no hi ha pas res que em doni la certesa per poder afirmar-ho, per això caldrà parlar de probabilitat.
Comparació
Aquest pensament de David Hume té molts punts comuns amb els escèptics, com Pirró, ja que no podem arribar a conèixer les coses amb certesa, tot i així, s'apropa a un escepticisme moderat que reconeix l'existència de veritats com les relacions d'idees i que parla del terme probabilitat.
Acabaré les disquisicions d’aquest autor, tot comentant dues opinions que sembla que li són peculiars, com ho són gairebé tota la resta. Afirma que l’ànima, en la mesura en que podem concebre-la, no és res més que un sistema o una successió de percepcions diferents - com les de calor i fred, amor i odi, pensaments i sensacions -, totes elles reunides, però mancades de simplicitat o identitat perfectes. Descartes defensava que el pensament era l’essència, de la ment, no aquest o aquell pensament, sinó el pensament en general. Això ens sembla que és del tot inintel·ligible, ja que tot allò que existeix és particular, i així ho han de ser també les nostres percepcions particulars que formen les nostres ments. Recalco que formen les nostres ments, no que hi pertanyen. La ment no és una substància en la qual s’inhereixen les percepcions. Aquesta noció és tan inintel·ligible com la noció cartesiana que el pensament, o la percepció en general, és l’essència de la ment. No tenim idea de cap tipus de substància, perquè només tenim idees d’allò que prové d’alguna impressió, i no tenim cap impressió de cap substància, ja sigui material o espiritual. No coneixem res més que qualitats i percepcions particulars. Pel que fa a la idea de cos, un préssec - per exemple - és tan sols la idea d’un tast, d’un color, d’una figura, d’unes dimensions, d’una consistència, etc. De la mateixa manera, la nostra idea de ment és només la idea de percepcions particulars, sense noció de cap cosa que pugui anomenar-se substància, simple o composta.
Idees principals
Segons el text, cal entendre la seva teoria com una crítica a les teories anteriors, ja que entèn l'ànima com un conjunt de percepcions, a través de la definició de substància o ment com quelcom que no es pot percebre a través d'impressions, per tant no podem pas pensar-ho.
Títol del text. La percepció de la ment
Anàlisi del text
Per a David Hume, la ment és un conjunt de percepcions, que poden estar basades en l'experiència (impressions) o bé en la raó (idees). D'aquesta manera, defineix l'ànima com un conjunt de percepcions I fa una forta crítica al subjectivisme cartesià, ja que per a ell el pensament general no existeix, sinó que totes les percepcions són particulars, I alhora no podem tenir cap percepció sobre la substància, ja que certament no tenim cap impressió d'aquesta, I queda ben demostrat amb l'exemple del préssec que no podem pas parlar de percepció única, sinó que hem de incloure un conjunt de percepcions.
Comparació
Amb aquesta teoría, Hume critica durament la teoria de Descartes, tot reduïnt la importància del Jo I la poca vàlidesa de la seva teoría basada en el solipsisime.
