Sigues realista, demana l'impossible.

Ha sigut un any memorable, on hem après moltíssim sobre la vida, les persones i un munt de coses més, i per a mi ha sigut molt gratificant conèixer els pensaments antics i moderns, sens dubte és necessari realitzar aquesta part de filòsofs que tenim tots, encara que estigui ben enfonsada. D'aquesta forma us dic adéu companys, amics, filòsofs. Segur que els nostres pensaments ens duen al mateix objectiu, o potser no, a reveure!

Todo el que supone que esta preferencia lleva consigo un sacrificio de la felicidad -que el ser superior, en circunstancias proporcionalmente iguales, no es más feliz que el inferior- confunde las ideas bien distintas de felicidad y satisfacción. Es indiscutible que los seres cuya capacidad de gozar es baja, tienen mayores probabilidades de satisfacerla totalmente; y un ser dotado superiormente siempre sentirá que, tal como está constituido el mundo, toda la felicidad a que puede aspirar será imperfecta. Pero puede aprender a soportar sus imperfecciones, si son de algún modo soportables. Y éstas no le harán envidiar al que es inconsciente de ellas, a no ser que tampoco perciba el bien al cual afean dichas imperfecciones. Es mejor ser un hombre satisfecho que un cerdo satisfecho, es mejor ser Sócrates insatisfecho, que un loco satisfecho. Y si el loco o el cerdo son de distinta opinión, es porque sólo conocen su propio lado de la cuestión. El otro extremo de la comparación conoce ambos lados.




Idees principals

En aquest text sobre l'utilitarisme, se'ns fa una reflexió sobre com hem de buscar la felicitat, és a dir, com poder entendre-la, ja que la felicitat individual es subjectiva i depèn de la necessitat de satisfacció personal. Així doncs, serà millor ser un insatisfet degut a les imperfeccions però ser conscient i no ser pas un inconscient satisfet.

Títol del text. La satisfacció personal


Anàlisi del text

Per començar, aquells que pensen que aquells que són superiors i entenen més el món son menys feliços que aquells que es satisfan fàcilment estàn equivocats. Això es degut a que els éssers que tenen més capacitat també poden ser capaços de ser feliços tot i entenent que la felicitat que obtindràn serà imperfecta. L'ésser superior ha de poder viure feliç, perque el ser conscient de les imperfeccions el fa millor, i ha de poder suportar aquestes. És per això que més val ser poc feliç degut a tenir una gran exigència del concepte felicitat que no pas ser un satisfet sense preocupacions ni inquietuds.

És un clàssic de la història de la filosofia comparar aquests dos autors, ja que Kant representa el prototip de la filosofia formal mentre que Aristòtil és el representant de les ètiques materials. La diferència entre una ètica material i una altra formal és que la primera considera que hi ha un bé superior per a l'home i les accions morals consistiran en apropar-nos aquest bé, per tant, l'ètica aristotèlica és l'ètica de la felicitat. En canvi, Kant no proposa cap bé. La formalitat kantiana té com a conseqüència la dissociació entre la virtut i la felicitat. La conseqüència d'aquesta diferència entre Aristòtil i Kant és que la moral aristotèlica sembla més intuïtiva i assenyada mentre que la kantiana manté un caràcter més rígid i abstracte. En definitiva, és que mentre que per a Aristòtil és la naturalesa humana i per tant la racionalitat la que determina com és la felicitat de l'home, per Kant aquest plantejament no condueix a cap solució, perquè aquestes coses no poden ser pas universals. Per tant, Kant renúncia a l'assoliment de la felicitat humana. Pel que fa la teoria del coneixement, ambdós pateixen sensacions anomenades intuicions empíriques per a Kant. A través dels sentits, si més no, obtenim sensacions sotmesses a la raó, per a Kant a posteriori, que podem conèixer a través del subjecte.

No, dieu; la moralitat consisteix en la relació de les accions morals amb la regla del més just; i són denominades bones o dolentes, segons concordin o no amb ella. Què és aquesta regla del més just? En què consisteix? Com es determina? Per la raó, dieu, que examina les relacions morals de les accions. De tal manera les relacions són determinades per la comparació de l’acció amb la regla. I aquesta regla és determinada considerant les relacions morals dels objectes. No és aquest un raonament refinat?
Tot això és metafísica, exclameu. Prou, llavors; no cal més per tenir una forta sospita de falsedat. Sí, contesto, aquí hi ha metafísica, amb tota seguretat, però per la vostra part, que avanceu hipòtesis absurdes que mai poden fer-se intel·ligibles, ni quadrar amb cap cas ni exemple concret. La hipòtesi que defensem és senzilla. Manté que la moralitat és determinada pel sentiment. Defineix que la virtut és qualsevol acció mental o qualitat que doni a l’espectador un sentiment plaent d’aprovació; i vici, el contrari. Passem llavors a examinar un cas concret, a saber, quines accions exerceixen aquesta influència. Considerem totes les circumstàncies en les quals coincideixen aquestes accions i, d’aquí, ens encaminem a extreure algunes observacions generals respecte a aquests sentiments. Si a això ho anomeneu metafísica i trobeu en això quelcom abstrús, no tindreu una altra cosa que fer, sinó reconèixer que el vostre tipus de ment no és apropiat per a les ciències morals.




Idees principals

En aquest text, Hume exposa la teoria sobre la moral de la qual se'n refia la gent, que està basada en la raó. A partir d'aquí, explica per que no té sentit defensar aquesta moral i promou una moral basada en els sentiments com a punt de partida.


Títol del text: Sentim doncs reflexionem


Anàlisi del text

Per començar, l'autor David Hume fa una crítica a la moral que es basa en la raó. Explica que la raó analitza les relacions morals, i aquestes relacions estàn basades en una regla, que alhora esta considerant aquestes relacions, i troba que es un argument refinat, i per tant no podem partir de la raó. D'aquesta manera, i de forma molt crítica, Hume assegura que cal entendre la moral a partir dels sentiments, tot analitzant cada acció i cada situació concreta, ja que les circumstàncies varien. D'aquesta manera, és l'experiència en els sentiments i les passions la que ens farà entendre allò moral i allò que no ho és pas, i si no som capaços d'entendre un fet tan simple, probablement la nostra ment no estigui feta per pensar en la moral.

Comparació

El pensament moral de Hume té diverses semblançes amb el de Locke, ja que parteixen de fet de la mateixa tradició anglesa. També podem destacar com canvia el pensament moral, si ens fixem en els inicis on Sòcrates parlava d'intel·lectualisme moral, és a dir, calia conèixer el que era la justícia per ser just, i aquell que no ho era pas era un ignorant. De fet, podríem dir que la gent aprèn dels seus errors, o en aquest cas de l'experiència, i per tant passa de ser un ignorant a un ciutadà coneixedor de la moral.

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui i fals, i és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.
Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes d’aquest tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb 1’experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d’estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?
Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat.




Idees principals

En aquest fragment de l'abstract, Hume critica el principi de causalitat, i bàsicament defensa que tota causa té diversos efectes i que les persones relacionen una causa amb el mateix efecte tot relacionant el passat amb el futur, ja que si quelcom va esdevenir d'una manera, tornarà a succeïr de la mateixa forma. Aquest concepte rep el nom de costum, i és el que guia la vida de les persones.


Títol del text. Acostumats a creure

Anàlisi del text

Segons David Hume, l'home no pot utilitzar la raó per preveure els efectes d'una causa qualsevol, sobretot de la natura, que és irregular i no es pot determinar. Per suposar quin ha de ser l'efecte més probable, l'home utilitza el costum o experiència, que li permet dictaminar quina serà la conseqüència davant la causa, pero només amb una certa probabilitat, com una creença, ja que no podem esperar que tota causa tingui el mateix efecte, perque tota causa pot tenir una sèrie d'efectes diversos. D'aquesta manera, Hume cau en l'escepticisme, ja que no es pot tenir certesa de fet, només probabilitat, i ha de ser a partir de l'experiència.

Comparació

El pensament de Hume té molts punts comuns amb els escèptics, com Pirró, ja que no podem arribar a conèixer els fets amb certesa, tot i així, s'apropa a un escepticisme moderat que reconeix la probabilitat dels efectes partint de l'experiència.

“Tots els objectes de la raó o investigació humanes poden ésser dividits naturalment en dues classes, a saber, relacions d’idees i qüestions de fet. Pertanyen a la primera classe les ciències de la Geometria, Àlgebra i Aritmètica i, en resum, qualsevol afirmació que és certa o intuïtivament o demostrativament. Que el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets és una proposició que expressa una relació entre aquestes figures. Que tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta, expressa una relació entre aquests nombres. Hom descobreix proposicions d’aquesta classe per la mera operació del pensament, sense dependència del que existeix arreu de l’univers. Encara que no hi hagués cap cercle o triangle a la naturalesa, les veritats demostrades per Euclides conservarien per sempre llur certitud i llur evidència.
Hom no escateix de la mateixa manera les qüestions de fet, els segons objectes de la raó humana; la nostra evidència de llur veritat, per molt gran que sigui, no és de la mateixa naturalesa que la precedent. Sempre és possible el contrari de tota qüestió de fet, car mai no pot implicar una contradicció i car la ment la concep amb la mateixa facilitat i claredat que si fos d’allò més ajustada a la realitat. Que el sol no sortirà demà no és una proposició menys intel·ligible ni implica més contradicció que l’afirmació que sortirà. Debades, doncs, intentaríem demostrar la seva falsedat. Si fos demostrativament falsa, implicaria una contradicció i mai no podria ser concebuda de manera prou clara per la ment.”

Idees principals

Segons el text, Hume ens explica que hi ha dos tipus d'objectes de la raó, les relacions d'idees i les qüestions de fet. Les primeres, es basen en la relació de proposiocions i conceptes, mentre que les segones només les podem conèixer a partir de l'experiència.


Títol del text. Experimentant el coneixement.


Anàlisi del text

Per a David Hume, hi ha dos tipus diferents d'objectes de raó. Les relaciones d'idees són aquells enunciats als quals podem arribar a través de la raó, i no podem parlar de contradicció, ja que són veritats necessàries, com en el cas de l'àlgebra. Això implica no utilitzar la via de l'experiència, i per a Hume són coneixements buits. Pel que fa les qüestions de fet, són aquells coneixements que sí que provenen de l'experiència, per tant són per a Hume molt més plens que els altres, ja que tenen una base ja sigui la percepció pels sentits o la memòria. Dir que el sol sortirà demà és basar-se en l'experiència, ja que els sol ha sortit sempre, però no hi ha pas res que em doni la certesa per poder afirmar-ho, per això caldrà parlar de probabilitat.

Comparació

Aquest pensament de David Hume té molts punts comuns amb els escèptics, com Pirró, ja que no podem arribar a conèixer les coses amb certesa, tot i així, s'apropa a un escepticisme moderat que reconeix l'existència de veritats com les relacions d'idees i que parla del terme probabilitat.

Acabaré les disquisicions d’aquest autor, tot comentant dues opinions que sembla que li són peculiars, com ho són gairebé tota la resta. Afirma que l’ànima, en la mesura en que podem concebre-la, no és res més que un sistema o una successió de percepcions diferents - com les de calor i fred, amor i odi, pensaments i sensacions -, totes elles reunides, però mancades de simplicitat o identitat perfectes. Descartes defensava que el pensament era l’essència, de la ment, no aquest o aquell pensament, sinó el pensament en general. Això ens sembla que és del tot inintel·ligible, ja que tot allò que existeix és particular, i així ho han de ser també les nostres percepcions particulars que formen les nostres ments. Recalco que formen les nostres ments, no que hi pertanyen. La ment no és una substància en la qual s’inhereixen les percepcions. Aquesta noció és tan inintel·ligible com la noció cartesiana que el pensament, o la percepció en general, és l’essència de la ment. No tenim idea de cap tipus de substància, perquè només tenim idees d’allò que prové d’alguna impressió, i no tenim cap impressió de cap substància, ja sigui material o espiritual. No coneixem res més que qualitats i percepcions particulars. Pel que fa a la idea de cos, un préssec - per exemple - és tan sols la idea d’un tast, d’un color, d’una figura, d’unes dimensions, d’una consistència, etc. De la mateixa manera, la nostra idea de ment és només la idea de percepcions particulars, sense noció de cap cosa que pugui anomenar-se substància, simple o composta.


Idees principals

Segons el text, cal entendre la seva teoria com una crítica a les teories anteriors, ja que entèn l'ànima com un conjunt de percepcions, a través de la definició de substància o ment com quelcom que no es pot percebre a través d'impressions, per tant no podem pas pensar-ho.


Títol del text. La percepció de la ment


Anàlisi del text

Per a David Hume, la ment és un conjunt de percepcions, que poden estar basades en l'experiència (impressions) o bé en la raó (idees). D'aquesta manera, defineix l'ànima com un conjunt de percepcions I fa una forta crítica al subjectivisme cartesià, ja que per a ell el pensament general no existeix, sinó que totes les percepcions són particulars, I alhora no podem tenir cap percepció sobre la substància, ja que certament no tenim cap impressió d'aquesta, I queda ben demostrat amb l'exemple del préssec que no podem pas parlar de percepció única, sinó que hem de incloure un conjunt de percepcions.

Comparació

Amb aquesta teoría, Hume critica durament la teoria de Descartes, tot reduïnt la importància del Jo I la poca vàlidesa de la seva teoría basada en el solipsisime.

Bé, la resposta a la pregunta és clarament un no. Tant si ens referim al món parlant de la natura com si parlem del món com a concepte que engloba les persones i la vida, aquest món podria ser millor. Això si, també cal dir que també podria ser pitjor. Si concretem més, la pregunta fa referència als móns possibles, i clar, hem de respondre que si, aquest és el millor món possible, ja que l'evolució ens ha portat fins aquesta situació, la millor possible ja que és la que estem vivint. Però si més no nosaltres no coneixem altres móns, potser perque no existeixen, i per tant hem de dir que dels móns que coneixem, i que són possibles, aquest és el millor.

8. Relació entre ment i cos: Meditacions metafísiques, 6 a.

“I en primer lloc, com que sé que totes les coses que entenc de manera clara i distinta poden ser fetes per Déu tal i com jo les entenc, en tinc prou amb poder entendre de manera clara i distinta una cosa sense l’altra, per a estar cert que l’una és diferent de l’altra, ja que, almenys per part de Déu, es poden presentar separadament; i per a considerar-les coses diverses, és ben igual quina sigui la potència que faci la separació. Per tant, del fet mateix de saber que existeixo i d’advertir, mentrestant, que no hi ha cap altra cosa que pertanyi netament a la meva naturalesa o essència, llevat només el ser una cosa pensant, en concloc correctament que la meva essència consisteix només en això: ser una cosa pensant. I encara que potser (o millor dir, amb certesa, tal com diré després) tingui un cos, que està unit a mi de manera molt estreta, amb tot, com que, d’una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que sóc només una cosa pensant, no extensa, i d’altra banda, tinc una idea diferent del cos, en tant que és només una cosa extensa, no pensant, és cert que jo sóc realment diferent del meu cos i que puc existir sense ell.”



Idees principals

En aquest fragment, Descartes fa una clara distinció entre el cos i la ment, ja que són independents. Amb això, Descartes ens vol dir que la ment és independent del que li succeeixi al cos. Així doncs, Descartes es considera una cosa pensant, que constitueix tota la seva essència, ja que es basa en el pensament, i que aquest perdura i no necessita del cos per pensar, per tant, tampoc per existir.


Títol del text: L'essència pensant.


Anàlisi del text

Aquest és un fragment de l'obra Meditacions metafísiques del filòsof francès René Descartes. En ell, fa una separació entre el cos i la ment, perque són independents, i considera que el cos és divisible i la ment indivisible. Amb això, Descartes vol expressar que la ment no es veu afectada pel que li succeeixi el cos, ja que si es donés el cas que un membre fos separat del nostre cos, indicaria que aquest es divideix en diferents parts, però en canvi, la ment segueix sent una unitat inseparable, amb tots els seus pensaments i emocions, i encara que ens falti una mà, o un dit, la ment continúa pensant. D'aquesta manera, Descartes vol mostrar l'existència i impòrtancia de la substància pensant, el JO, que forma part del seu dualisme, juntament amb la substància extensa, en aquest cas el cos.

5. Una altra formulació del cogito: Meditacions metafísiques, 2a.

"Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar incertes, de la qual hom no pugui tenir el menor dubte? No hi ha Déu, o algun altre poder, que em posa a l'esperit aquests pensaments? Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. Jo, si més no, no sóc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se'n segueix d'aqui? Sóc jo de tal manera dependent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m'he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m'he persuadit doncs també que jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m'he persuadit, o solament si he pensat aiguna cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d'haver-hi pensat bé i d'haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició «jo sóc, jo existeixo», és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit."

Idees principals

René Descartes exposa les seves idees sobre el jo, ja que a través d'un dubte metòdic arriba a conèixer que aquest és l'únic que podem afirmar, que el JO existeix, perque dubto i perque penso. De fet, no podem dubtar de que estem dubtant, i és aquest dubte el que ens fa afirmar que encara que tot fós un engany, existim.

Títol del text. Dubtant de la veritat

Anàlisi del text

En aquest text, l'autor exposa que la veritat es confosa, i de fet l'única cosa que podem afirmar és que nosaltres som una cosa que pensa, per tant nosaltres existim, cadascú individualment (JO). De fet, si suposem que en el cas extrem de que tota la realitat que percebem és un engany, ens enganya un ésser superior en tot el que percibim, tot i que afirmem això, és imposible que se'ns enganyi quan pensem o dubtem, per això només podem afirmar-nos a nosaltres mateixos amb certesa.

Descartes intenta demostrar l’existència dels cossos a partir de l'existència de Déu. La causa d'aquests cossos queda deduïda finalment com els cossos mateixos, ja que Déu ens inclina a pensar lliurement, i ell no es pas qui posa aquestes idees, per que és bo i totalment perfecte. Jo crec que és ben cert que els cossos existeixen tal com són i els percebem d'aquesta manera, sinò no tindria cap lògica tenir sentits, de fet no tindria coherència que Déu hagués posat sentits en nosaltres, si a través d'aquests percebem mentides, això no és propi d'un Déu bo.

3. Distinció entre el somni i la vigília: Meditacions metafísiques, 1a.

"Tot allò que jo he admès fins al moment present com allò més veritable i segur, ho he après dels sentits o pels sentits. Ara bé, he comprovat alguna vegada que aquests sentits eren enganyadors, i és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un cop. Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se'n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb aquest paper a les mans, i altres coses d'aquesta natura? I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s'imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i què, són folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix, aquí cal que consideri que sóc un home, i, per consegüent, que tinc el costum de dormir i representar-me en els meus somnis les mateixes coses, o de vegades de menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m'ha passat que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s'esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo."


Idees principals

En aquest text, Descartes fa una breu explicació del seu pensament, tot defensant el dubte i la desconfiança que transmeten els sentits. D'aquesta manera, posa en dubte la realitat, però afirmant que certament els sentits no sempre s'equivoquen.


Títol del text: El somni i les percepcions


Anàlisi

René Descartes, autor francès defensor del racionalisme i el mètode cartesià, ens exposa tot un ideari a favor de la raó i criticant la percepció sensible que ens aporten els sentits. Per fer-ho, també parla de somnis, somnis que s'assemblen tant a la realitat que es incapaç de saber distingir-los, i es per això que creu que els sentits no son el camí a seguir per obtenir la veritat, perque igual tens certesa que incertesa, impossible d'esbrinar.

1. Les regles del mètode: Discurs del mètode, 2a. part.

"I com que la multitud de les lleis proporciona amb freqüència excuses als vicis, de manera que un estat està molt més ben regit quan en té ben poques, però molt estrictament observades; així, en lloc del gran nombre de preceptes de què es compon la lògica, vaig creure que en tindria prou amb les quatre següents, sempre que prengués la ferma i constant resolució de no deixar d'observar-los ni una sola vegada.
El primer era de no acceptar mai com a veritable cap cosa que no conegués amb evidència que ho és; és a dir: d'evitar curosament la precipitació i la prevenció, i de no comprendre en els meus judicis res més que allò que es presentés tan clarament i distintament al meu esperit que no hi hagués cap ocasió de posar-ho en dubte.
El segon, de dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com requerís la seva millor solució.
La tercera, de conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més compostos, i suposant àdhuc un ordre entre els que no es precedeixen naturalment.
I el darrer, de fer pertot enumeracions tan completes, i revistes tan generals, que adquirís la seguretat de no ometre res."

Idees principals

En aquest text, Descartes exposa les principals normes a seguir per tal de complir el mètode i el seu correcte funcionament, mentre que també expressa el seu propi pensament i exposa els avantatges d'aquest mètode.


Títol: El mètode a seguir


Anàlisi

René Descartes, autor francès defensor del racionalisme i el mètode cartesià, ens exposa aquest mateix mètode en diverses parts. A la primera regla exposa que el seu propòsit és assolir un criteri de veritat, per tal de distingir clarament entre allò cert i allò fals. A la segona, ens parla de l'aplicació d'aquest mètode per tal d'assegurar la certesa. Seguidament, amb la tercera i la quarta norma, vol afirmar que aquest mètode és totalment útil i vàlid per a qualsevol ciència, i es la forma d'arribar al coneixement, és el criteri a seguir.

L'argument ontològic de Sant Anselm és la seva forma d'explicar l'existència de Déu. Sant Anselm el va definir com allò del qual no es pot pensar res major, l'ésser més gran el qual no pot ser pensat. És a dir, Déu és allò més gran i perfecte que el nostre pensament pot imaginar. A través de la definició de perfecció, com aquesta és més perfecte que la no-existència, i Déu és perfecte, cal que existeixi. Més endavant, serà criticar per autors com Kant, mentre que d'altres com Descartes van quedar influits per aquest pensament.

Idees generals

Epicur invita a l'exercici de filosofar, tot parlant amb Meneceu. Parla sobre els déus i com enganya el coneixement que té la gent a l'hora de parlar d'ells. La mort, un altre tema tractat, no ens ha de preocupar gens, ja que no ens afecta pas ni hem de viure pensant-hi. Els que viuen pensant en la mort ja poden morir-se, per que cal ser feliç ara. Hem d'assolir aquells desitjos que són correctes i propis de l'ànima i escollir semple els plaers superiors.


Títol del text: El plaer de la vida


Anàlisi del text

Segons Epicur, filosofar és necessari, si volem arribar a l'objectiu final, l'alegria. L'autor compara aquesta alegría amb la que senten els déus, i alhora la recerca, bassant-se en l'absència de necessitats i la recerca de plaers. Pel que fa la mort, com bé diu ell, quan ella hi és nosaltres ja no hi som i quan nosaltres i som, ella no hi és, per tant no és un tema important ja que no afecta a la vida del filòsof, i aquells que perden el temps tement-la o esperant-la no poden trobar la felicitat. Cal ser feliç vivint el present, perque la felicitat s'assoleix en el present i no pas en el futur. Per fer-ho necessitem uns plaers que són necessaris, mentre que també serà necessari saber escollir els plaer que necessita la nostra ànima per assolir la tranquilitat, sense oblidar que l'absència de dolor ja ens aporta plaer. Cal jutjar quins dolors rebutjem i quins plaers acceptem, per tal de viure cercant el màxim plaer possible diàriament. És el cas dels aliments, que en podem satisfer la necessitat de menjar amb aliments senzills, no calen luxes en el menjar. D'aquesta manera hem de seguir el nostre seny i trobarem aquell camí que ens conduirà a la felicitat, i ens permetrà viure com a veritables déus, feliços de plaer i lliures de necessitat.